Paula Bonet, passa pel “Mirador Barcelona“, del bàsics, una talaia des de la qual mirar amb perspectiva la ciutat. L’artista, pintora, il·lustradora i també escriptora presenta l’exposició “L’anguila. La carn com a pintura i la pintura com a mirall” al Museu Can Framis. Una mostra amb què culmina el projecte artístic que l’autora va iniciar fa tres anys i que la va dur a escriure la seva primera novel·la, que també va anomenar L’anguila.
Nascuda a Vila-real, Castelló, ha viscut a Santiago de Xile, també a Nova York i des de fa més d’una dècada resideix a Barcelona. Diu que des de ben petita mirava cap a dalt, cap a Barcelona, i explica que la ciutat ha estat molt acollidora i hi està molt a gust. Fa dos anys, però, va deixar la gran ciutat per un poble a 23 km i explica que això li ha permès baixar el ritme i “tenir una pau que abans no tenia”. L’artista considera que a Barcelona trobava a faltar la comunitat d’un espai més petit i recorda: “Cada nit sentia roncar una persona que no sabia la cara que tenia”. De fet, afegeix que el que menys li agrada de la ciutat és aquest aïllament, tot i estar envoltada de gent.
“Hi ha bars que funcionen amb torns i et fan aixecar i em sembla terrible”
Tot i això, el seu refugi i el de moltes artistes continua a la capital catalana, el taller La Madriguera, que també és galeria d’art. És el lloc on pot treballar i compartir amb altres. L’espai és a l’Eixample, al passatge de Valeri Serra, i en aquesta zona Bonet diu que fa barri, té els seus bars i restaurants de confiança. Però assenyala: “N’hi ha que funcionen amb torns i et fan aixecar i em sembla terrible”. També, afegeix: “És molt difícil esmorzar bé”. Denuncia que, de vegades, a les vuit del matí el lloc és buit i no pots seure on vols i estar a gust el temps que vulguis. Per això, afegeix: “Ja no vaig a esmorzar”.
“Totes les ciutats són poc segures si ets una dona”
Bonet afirma: “Totes les ciutats són poc segures si ets una dona”. I afegeix que ella fa temps que va amb un gas pebre i ha canviat el bossa de mà per una ronyonera. Reconeix que ella viu una mica tancada i diu que és contradictori viure a Barcelona no gaudint de tot el que ofereix, però moltes vegades prefereix una bona lectura. A més, diu que evita les zones massificades de turisme.
Explica que un dels llocs on li agrada anar és al MNAC. L’artista defensa que no pinta per ser als llocs i que li agrada més pintar en la intimitat i l’aïllament que a l’espai públic.
