La secció ‘Arxiu Barcelona’, del “bàsics”, recupera el passat de la ciutat i les històries que hi habiten amb el periodista cultural Toni Vall. Aquesta setmana s’endinsa en el món del cinema, però no de les sales de la ciutat, sinó que repassa la trajectòria d’un festival que va néixer com una aposta de la ciutat per projectar-se internacionalment. El primer esdeveniment va engegar l’any 1959, la Setmana Internacional de Cine en Color de Barcelona, més tard la Setmana Internacional de Cine de Barcelona i, finalment, als anys 80, el Festival de Cinema de Barcelona.
La Setmana del Cine en Color de Barcelona
La Setmana del Cine en Color de Barcelona va néixer amb la voluntat de convertir la ciutat en un referent mundial del món del cinema. Era la tardor del 1959 i el Palau de la Música es va transformar en un cine que va projectar un programa de pel·lícules no estrenades a Espanya, “d’autor i fins i tot perilloses pel règim, però que passaven desapercebudes” apunta Vall. La sessió inaugural va ser de gala i es va projectar ‘This earth is mine’, produïda per Henry King i interpretada per Rock Hudson i Jean Simmons.
La V Setmana de Cine en Color ja no es va celebrar a l’entorn modernista del Palau de la Música. Aprofitant la celebració del primer Saló de la Imatge l’octubre del 1963, al Palau de Congressos de Montjuïc, també s’hi va traslladar la Setmana del Cine.
Entre el 1976 i el 1986, el festival de cinema de la ciutat es va anomenar la Setmana Internacional de Cine de Barcelona.
Un festival més ambiciós per competir amb els europeus
Els anys 1987 i 1988 es va convertir en el Festival de Cinema de Barcelona, molt més ambiciós, amb una forta implicació de la Generalitat i l’Ajuntament amb vistes als Jocs Olímpics del 1992.
El 1987, la ciutat volia un festival de cinema amb la voluntat de competir amb els certàmens europeus més acreditats com Venècia, Canes o Berlín. La Setmana del Cinema havia quedat com un esdeveniment menor i, per això, s’hi van posar les administracions per impulsar-lo. S’hi va establir un premi de 30 milions de pessetes, que era el més alt de l’estat després de la Concha d’Or de Sant Sebastià. El festival va apostar per la figura del director i la producció cinematogràfica europea, amb un drac com a marca del certamen.
El manifest de Barcelona es va proclamar des del terrat de La Pedrera i va ser reproduït en una placa rodona de marbre que es va ubicar a la rambla de Catalunya: “Nosaltres, directors de cinema, exigim com dret moral que les nostres obres arribin a l’espectador tal com van ser concebudes originàriament”.
Va ser un projecte innovador i compromès, però només se’n van fer quatre edicions. L’any 1991, es va anunciar que ja no se celebraria per la crisi financera que patia el festival. I aquí va acabar una aposta de tres dècades pel cinema d’autor i per situar la ciutat com a referent internacional del setè art.
Un film delirant italià amb Barcelona com a protagonista
Parlant de cinema, Toni Vall ha recuperat un fil de la xarxa X del Boig de Can Fanga. Es tracta de la pel·lícula del 1975 ‘Eye ball’ (‘El ojo en la oscuridad’), un delirant film italià rodat a Barcelona en què es poden distingir perfectament monuments i carrers de la ciutat. La pel·lícula segueix un grup de turistes que visiten la capital catalana i un assassí els treu els ulls a cada parada.
