Científics de la Universitat Politècnica de Catalunya revelen dades sorprenents del riu Llobregat i el seu delta, en un estudi publicat a la revista ‘Natural Hazards and Earth System Sciences’. La dada més significativa és la quantificació del retrocés del delta en poc més de 100 anys. A partir de mapes històrics geolocalitzats han determinat que el delta del Llobregat, a la desembocadura, ha minvat 800 metres entre el 1891 i el 2000, abans del desviament per a l’ampliació del Port de Barcelona.
Són dades rellevants perquè no s’havien calculat amb un nivell d’exactitud com s’ha fet ara. “És molt important aquest retrocés. Se sabia que al delta del Llobregat es feien aportacions de sorra perquè estava retrocedint, però la magnitud d’aquesta regressió s’ignorava”, exposa Arnau Prats, investigador de la UPC i un dels coautors de l’estudi.
L’anàlisi també aprofundeix en les causes d’aquest retrocés.
Els científics partien d’una tesi que més tard no es va confirmar. “La hipòtesi que formulàvem és que les infraestructures, les obres civils, la via de l’AVE, les preses, però principalment l’autopista i l’autovia, eren les responsables d’aquest canvi al tram baix del riu Llobregat”, explica Carles Ferrer, professor i investigador de la UPC i un dels tres autors del treball.
Els acadèmics es van trobar amb una sorpresa: “L’autovia i l’autopista fa 50 anys que es van construir i la dimensió temporal del retrocés era de més d’un segle”, puntualitza Juan P. Martín Vide, també professor i investigador de la UPC i tercer coautor de l’anàlisi. Les causes, per tant, calia buscar-les en un altre lloc.
Les rescloses del Llobregat i l’acció erosiva del mar, les principals causes del retrocés del delta
Els autors de la recerca consideren que els embassaments de la Baells, la Llosa del Cavall i Sant Ponç no són els responsables principals de la regressió del delta perquè estan situats a molts quilòmetres de distància de la desembocadura i “el transport de sediments és lent”, segons assegura l’investigador Arnau Prats. Explica que “el transport de sediments grollers del fons del riu pot tardar dècades a arribar des de la Baells a la desembocadura”.
Contràriament, els investigadors han detectat que quan hi ha una crescuda a la capçalera del riu, els pantans redueixen l’aportació de sediment perquè disminueixen un 20 % el cabal d’aigua. I aquesta minva té un efecte sobre el transport de sorres i graves. “El que hem trobat és que els embassaments provoquen, de mitjana, una reducció del 20 % de la punta del cabal de les avingudes del Llobregat a la desembocadura, i aquesta reducció del 20 % provoca una disminució del 40 % del transport de sediments del riu”. Malgrat tot, la incidència d’aquesta inèrcia és encara menor al delta. Segons el professor Juan P. Martín Vide, l’efecte “serà més important d’aquí a unes dècades”.
Els tres autors de l’estudi —Juan P. Martín Vide, Carles Ferrer i Arnau Prats— apunten a les rescloses com a principal causa del retrocés del delta. Es van construir al llarg del segle XIX amb l’objectiu d’aprofitar l’energia hidràulica. Aquestes infraestructures, conjuntament amb les diverses canalitzacions al tram final del riu, han reduït l’aportació de sediments grollers fins al Prat de Llobregat, que són els que fan avançar el delta. I a aquesta circumstància s’hi suma l’acció de les onades, que ha anat erosionant el terreny que el riu havia guanyat al mar.
L’amplada del tram final del Llobregat s’ha reduït 240 metres en 150 anys
L’estudi també evidencia la reducció de l’amplada del riu als termes municipals situats al tram baix del Llobregat: Molins de Rei, Sant Vicenç dels Horts, Sant Boi i fins a Sant Joan Despí. L’any 1846, “l’amplada al·luvial, amb sediments, era de 275 metres. L’any 1946, 100 anys després, ja s’havia reduït fins a 150, i en l’actualitat l’amplada és de 36 metres”, exposa l’investigador de la UPC i coautor de l’estudi Arnau Prats.
“La comparació que es pot fer de fotos del segle XIX i del segle XXI és esgarrifosa. En el segle XIX el riu era ampli, realment era un codolar enorme, és a dir, de material groller, i ara és un riu encaixat, amb material més fi i tot de vegetació”, alerta el professor Juan P. Martín Vide.
Eliminar canalitzacions per canviar la tendència
Els científics no esperen grans solucions sinó un canvi de tendència. “No podem parlar que això tingui solucions com en altres coses de la vida o de l’enginyeria, que es dissenya el remei i tot queda resolt. Aquí hauríem de pensar en canvis de tendència”, explica Juan P. Martín Vide.
Consideren que les mesures que s’hi puguin fer tardaran molt temps a fer-se visibles. “Cal tenir present que aquestes rescloses estan situades molts quilòmetres aigües amunt del delta. Per tant, tota acció que es fes ara, trigaria molt de temps a notar-se”, afegeix Carles Ferrer. I proposa: “A banda de les rescloses podríem pensar també en les petites rieres, afluents, etc. que estan canalitzats gràcies a murs de formigó, que també limiten l’aportació sòlida cap al delta i són més a prop de la desembocadura. Es podria pensar a retirar aquestes canalitzacions que a llarg termini podrien contribuir a augmentar l’aportació sòlida del Llobregat cap al delta”.
L’eliminació d’aquestes canalitzacions i de les rescloses és la solució a llarg termini que proposa l’estudi, mentre que la tradicional aportació de sorra a les platges del delta és una mesura a curt termini i efímera.
La nova desembocadura, una trampa de sediments
El Llobregat és un dels rius que han estat aprofitats de manera exhaustiva, a partir de la revolució industrial de Catalunya.
Des del naixement, a Castellar de n’Hug, i fins a la desembocadura, al Prat de Llobregat, al llarg de 170 quilòmetres hi trobem els embassaments de la Baells, la Llosa del Cavall i Sant Ponç, a més de nombroses rescloses i canalitzacions.
El 2004 es va inaugurar el desviament de la desembocadura a 2 km més al sud de l’original, a causa de l’ampliació del Port de Barcelona. La infraestructura, però, no va preveure què passaria amb els sediments. “La nova desembocadura és el doble d’ampla que l’antiga. I això és un problema per al transport de sediments del riu cap a la platja. Quan hi ha una riuada, moment de més transport de sediments, la llera és més ampla i això fa que la velocitat de l’aigua sigui inferior. Per tant, els materials transportats pel riu queden atrapats al fons i n’arriben menys a la costa”. I aquest fet té unes conseqüències: “El que està passant és que aquest fons està augmentant per l’acumulació de sorres que venen d’aigües amunt i que no es dipositen a la costa. I això, a la llarga, pot ser un problema ja que la capacitat hidràulica d’aquesta llera pot disminuir per l’aixecament del fons”, conclou l’investigador de la UPC Arnau Prats.
