TESTIMONI 1: “Crec que mai tindrem un any més estrany que el que hem tingut enguany. És estrany ara perquè ells no hi són. Hem estat jugant sense seguidors durant molt de temps. Tenim ganes que puguin tornar.”
TESTIMONI 2″Crec que a vegades alguns jugadors, quan marquen un gol, no tenen ja aquella sensació en celebrar-lo perquè no hi ha ningú.”
TESTIMONI 3″No podem esperar més temps el retorn dels aficionats, però sempre tenint en compte que puguin ser-hi.”
Així anunciava el Manchester United el retorn del públic als estadis. 14 mesos han hagut de passar perquè la ciutat pogués tornar a acceptar espectadors. La fase 3 del postconfinament al Regne Unit va entrar en vigor aquest dilluns i això vol dir que tant l’Etihad Stadium del City com Old Trafford del United poden allotjar fins a 10.000 persones.
El primer en reobrir, perquè el calendari de la Premier així ho dicta, ha estat Old Trafford. Jornada 37: Manchester United – Fulham, aquest dimarts a les sis de la tarda.
Un partit amb mesures anticovid, com és normal: L’entrada a l’estadi, esglaonada per franges de temps, respecte de la distància social entre seients de diferents bombolles i l’ús de la mascareta obligatori sempre menys per menjar o beure.
Abans del partit, als afores del Teatre dels Somnis, vam voler parlar amb els autèntics protagonistes, els aficionats, que tornen a casa 436 dies després.
TESTIMONI 4: “Ho he trobat molt a faltar. Hem mirat els partits per la televisió, però no és el mateix. Tenia ganes de tornar pel meu club i pels jugadors.”
TESTIMONI 5: “És tornar a la vida normal. És tornar a fer el que fèiem abans.”
TESTIMONI 4: “Estem molt emocionades de tornar a ser aquí.”
TESTIMONI 6: “Sí, ha estat un període molt llarg (sense futbol). És un alleujament poder tornar al camp després de tant de temps. Òbviament, veure tota la temporada per la televisió quan solies veure-ho en directe és completament diferent. La connexió que teníem amb l’equip i els jugadors s’havia trencat aquest últim any. És bo poder tornar a veure’ls en persona i tant de bo puguem veure una victòria convincent.”
TESTIMONI 7: “Estic bastant emocionada de poder tornar a ser aquí. Veure el futbol per la televisió amb un so ambient artificial no és la millor manera. Estic una mica trista perquè havia de venir amb la meva mare, però no ha pogut sortir de la feina a temps. I a causa de la Covid ningú pot venir amb la seva entrada. Així que he vingut pel meu compte. He viatjat dues hores per arribar i ha estat una mica desesperant, però estic molt emocionada. És un partit del Manchester United, així que ha valgut la pena.”
Dia d’emocions a flor de pell, sens dubte. Un Manchester United, per cert, que el 26 de maig, el dimecres vinent, juga la final de l’Europa League contra el Vila-real. Això sí, 3 dies després, el 29 de maig veurà com l’altre equip de la Premier de la ciutat, el City de Guardiola, té l’oportunitat de guanyar la seva primera Champions.
Ja que som a Old Trafford, volem preguntar també com es viuen els èxits del City com a seguidors del United.
TESTIMONI 8: “Sobre el seu estil de futbol i les victòries aconseguides al camp, res a dir. En absolut. Molt impressionants. Però, quina és la causa del seu èxit? Petroli i diners. Per tant, és real o és artificial?”
TESTIMONI 9: “(L’èxit del Manchester City) és insignificant. No ens importa. Manchester és “red”. Sempre ho ha estat i sempre ho serà. És un equip finançat pels diners del petroli. Qualsevol amb una mica de sentit comú et dirà que Manchester és “red”. Gairebé tothom segueix al United.”
TESTIMONI 10: “El City és qualitat i profunditat de plantilla gràcies als diners dels seus propietaris. Bé, al cap i a la fi, fan el mateix que els Glazers (els germans propietaris del Manchester United). Però el tema de la profunditat de plantilla és molt important, perquè en temporades com aquesta, on jugues tants partits consecutius, els rivals estan més desgastats.”
Rivalitats a banda, finals europees a banda, aquest dimarts a Manchester es va respirar futbol del de tota la vida. El de la bufanda al vent, el dels càntics i el de compartir passió sense pantalles pel mig.
La vida postpandèmia es va semblant cada vegada més a la vida prepandèmia.
