VICENÇ FONOLLEDA, veí de Vallvidrera “Era molt sorollós, però era un soroll que acompanyava.” Tot era de fusta i trontollava, per això els llebrencs el van batejar com La tartana. Vicenç Fonolleda, veí de barri, ha utilitzat el funicular de Vallvidrera durant tota la seva vida, i encara recorda qui vivia a l'estació superior, un edifici modernista projectat per l'arquitecte Bonaventura Conill. VICENÇ FONOLLEDA, veí de Vallvidrera “A aquesta planta d'aquí dalt vivia l'empleat que portava el funicular.” El funicular, que llavors tenia maquinista, era més lent i més voluminós: trigava set minuts en completar el recorregut, però si se t'escapava, hi havia una solució. VICENÇ FONOLLEDA, veí de Vallvidrera “Quan començava a córrer el funicular tu corries al darrere, darrere... pum i pujaves a la plataforma aquesta, al darrere.” Inaugurat l'octubre de 1906, el Funicular és el segon més antic de l'estat espanyol. Per instal·lar els cotxes a la via se'n va haver de muntar una altra de provisional al baixador del passeig de les Aigües. Tot i que els cotxes, de vuitanta places, es dividien en departaments de classe luxe amb seients de vellut, i en compartiments de classe general, de fusta, l'ambient era d'allò més relaxat. VICENÇ FONOLLEDA, veí de Vallvidrera “Els seients eren laterals. I aquí hi havia unes finestres que es deien de guillotina, es baixava la finestra, al nen se'l posava dret aquí, se l'aguantava i el nen feia el riu a fora... vull dir... i era una cosa que es trobava normal... cosa que és impossible fer-ho actualment amb el funicular que tenim ara.” Amb els anys, els cotxes s'han anat substituint fins arribar a l'última renovació el 1998, quan va començar a funcionar de forma automàtica i ara el trajecte es cobreix en uns tres minuts i s'acaba a 359 metres d'altitud. VICENÇ FONOLLEDA, veí de Vallvidrera “Sí que fa nostàlgia recordar-ho com era el funicular en aquell temps, però estic segur que ningú el canviaria de com és ara.”
El funicular ha estat testimoni, durant més de 100 anys, de les vivències dels veïns i viatgers que pujaven i baixaven de Vallvidrera. Va ser inaugurat el 24 d’octubre de 1906, aquell any festa oficial, atès que era el dia de l’aniversari de la reina Victòria Eugènia de Battenberg. El total de les despeses de construcció va ascendir a 765.000 pessetes. Per fi es disposava d’un transport massiu i directe des de Barcelona cap a Vallvidrera, que entre els anys 40 i 60 era un lloc bàsicament d’estiueig. El funicular va ser concebut com un servei urbà complementari al tren. Oferia viatges cada 30 minuts, i a partir de les 17 h, cada hora. Actualment el trajecte es completa en tres minuts.
Durant la instal·lació, per col·locar els cotxes sobre la via, atès que ni l’estació inferior ni la superior no disposaven d’un bon accés, es va construir una via provisional al baixador de la carretera de les Aigües. Les dues estacions van ser projectades segons l’estil modernista, propi d’aquells anys, per l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio. Els cotxes feien 10,29 metres de longitud per 2,45 metres d’amplada i tenien una capacitat de 80 places. El seu aspecte es va anar modificant exteriorment en diverses ocasions: de color marró, gris, gris amb verd fins al blanc i vermell actuals. Als anys 50 i 60, com recorda Vicenç Fonolleda, viatjar en funicular tenia el seu encant. “Era molt sorollós, però era un soroll que acompanyava”, recorda aquest veí de Vallvidrera. L’interior estava dividit en tres departaments de “classe general” amb seients de fusta, i dos de “classe de luxe”, on els seients estaven entapissats de vellut. Als anys 50 s’hi van instal·lar unes estufes que escalfaven l’interior però “fregien” el viatger que s’hi asseia just a sobre.
El disseny dels cotxes marcava l’ús “particular” que se’n feia. “Els seients eren laterals. I hi havia unes finestres que es deien de guillotina, es baixava la finestra, al nen se’l posava dret al costat, se l’aguantava i el nen feia el riu per allà! Era una cosa que es trobava normal”, recorda amb gràcia Vicenç Fonolleda. Fins i tot, relata, quan a algú se li escapava el funicular encara hi havia solució: pujar en marxa. “La gent jove començava a córrer al llarg dels primers 50 metres. Si en aquesta distància no eres capaç d’arribar a la plataforma del darrere del funicular, llavors ho havies de deixar córrer perquè a partir d’aquestos 50 metres la inclinació ja és més sobtada i era impossible agafar-lo.” Tot i la gran quantitat d’experiències viscudes, Fonolleda reconeix: “Fa nostàlgia recordar com era el funicular en aquell temps, però estic segur que ningú no el canviaria de com és ara.”
