Tots dos vivien a poc més de dos quilòmetres: J.V. Foix, al barri de Sarrià, i Albert Manent, al del Putxet. Es van conèixer a les tertúlies que Foix feia a casa seva, al carrer de Setantí, els diumenges a la tarda. MARGARIDA TRIAS, editora de ‘Correspondència J.V.Foix, Albert Manent (1952-1985)’ “Foix es va sentir atret per aquell noi que devia tindre uns 21 anys. Un noi que sentia molt d'interès per tot el que deien els grans, que anava allà i escoltava.” Quaderns Crema ha editat la correspondència entre els dos escriptors entre 1952 i 1985; unes 60 cartes i postals escrites en els mesos d'estiu, quan J.V. Foix estava al Port de la Selva. MARGARIDA TRIAS, editora de ‘Correspondència J.V.Foix, Albert Manent (1952-1985)’ “Foix no para de dir-li vine tinc el llit parat, hi ha noies angleses que t'esperen. I Manent ja anava atabalat de sempre, va posposant l'anada al Port de la Selva tot i que li fa molta il·lusió.” JORDI MANENT, fill d'Albert Manent “Es veu l'evolució de la seva amistat i com Foix considerava el meu pare com un fill, o sigui que el tenia com afillat. S'escrivien i parlaven de temes literaris, de temes culturals.” Més d'una vegada J.V. Foix li escrivia en vers relatant què feia al Port, on es trobava amb personatges com Dalí. FRAGMENT “Jo mai no hauria dit -i això talment espanta - Que entre escriptors i artistes passéssim de seixanta, Tots beguts i riguts i adés vinc i ara salp.” Aquest llibre va ser un dels últims projectes d'Albert Manent i ha vist la llum gairebé dos anys després de la seva mort.
Es tracta de les cartes que aquests dos poetes de Sarrià-Sant Gervasi es van enviar entre 1952 i 1985
; 60 cartes i postals escrites els mesos d’estiu, quan J.V. Foix estava al Port de la Selva. En moltes de les cartes els dos escriptors conversaven sobre l’actualitat literària, la seva feina i queda constància de la gran quantitat de vegades que J.V. Foix convidava el jove Manent a passar uns dies a l’Alt Empordà.
Els Manent vivien al carrer de Craywinckel i J.V. Foix al carrer de Setantí, així que els dos poetes vivien a poc més dos quilòmetres de distància. A aquella penya literària de diumenge que tenia lloc a casa de Foix no faltaven el poeta Enrique Badosa, el dentista i escriptor Esteve Padrós de Palacios, o Manuel Pla i Salat, “un veí de Sarrià molt culte, que sovint feia una valoració ditiràmbica de l’obra de J.V. Foix, el qual quedava una mica descol·locat davant aquella allau d’elogis”, com relata el mateix Albert Manent. Va ser allà on “Foix es va sentir atret per aquell noi que devia tindre uns 21 anys. Un noi que sentia molt d’interès per tot el que deien els grans, que anava allà i escoltava.”, explica Margarida Trias, editora de ‘Correspondència J.V.Foix, Albert Manent (1952-1985)’. “Es veu l’evolució de la seva amistat i com Foix considerava el meu pare com un fill”, constata Jordi Manent, fill d’Albert Manent.
El llibre recull 60 cartes que apareixen ordenades cronològicament: de 1952 a 1985. La majoria de les epístoles -quaranta-una- són de Foix, datades al Port de la Selva, només quatre ho són a Barcelona. “Foix no para de dir-li vine tinc el llit parat, hi ha noies angleses que t’esperen… I Manent ja anava atabalat de sempre, va posposant l’anada al Port de la Selva tot i que li fa molta il·lusió.”, explica Margarida Trias. Foix també explica les seves vivències d’estiueig al Port -molts cops en vers- on es trobava amb personatges com Salvador Dalí.
“Vam provar divuit vins fins a córrer pel Born
Mentre un músic danès assajava el fiscorn
I una pintora anglesa, la sina i gropa enlaire
I en Salvador Dalí i el pintor que es diu Prim
Pertot veien flagells i flairaven el crim.
Jo mai no hauria dit -i això talment espanta –
Que entre escriptors i artistes passéssim de seixanta,
Tots beguts i riguts i adés vinc i ara salp.”
Moltes de les cartes de Foix queden sense resposta. “No perquè s’hagin perdut, sinó perquè Foix escriu molt més i Manent quan té temps. Per això sempre li està reclamant una resposta”, aclareix Trias.
Margarida Trias també explica que J.V. Foix era un home de barri, però que els seus veïns no associaven el Foix de la pastisseria amb el Foix escriptor. “Hi havia molta gent al barri que coneixia Foix per la pastisseria, però que no el relacionava amb el Foix poeta i l’escriptor. Fins i tot hi havia una noia amb la que ell va ballar que li va dir: “ja li dirà vostè al Foix, si és que el coneix, que escriu unes coses molt estranyes”. Trias afegeix que Foix, quan era molt jove, defensava que l’escriptor havia de ser un personatge anònim. “Els escriptors haurien d’escriure els seus versos en fulls i llançar-los. Per a ell no era important ser conegut, sinó escriure”, puntualitza l’editora.
Aquest llibre va ser un dels últims projectes d’Albert Manent i ha vist la llum gairebé dos anys després de la seva mort.
