Jaël Bestué és una de les grans promeses de l’atletisme espanyol en categoria de 200 metres llisos. Ara, l’objectiu que té entre cella i cella és classificar-se per als Jocs Olímpics de París 2024, una plaça que té a només una centèsima.
Com pot classificar-se?
Perquè la Jaël pugui aconseguir una plaça als Jocs Olímpics de París pot fer-ho a través de dues vies: fent la marca mínima que li demana la World Athletics, l’òrgan de govern de l’atletisme mundial, que és de 22 segons amb 57 centèsimes i que la classificaria automàticament o bé, aconseguint la marca mínima de la Federació Espanyola d’Atletisme de 22,80 sumat a una bona classificació a un sistema de punts. De fet, d’aquesta mínima marca que demana la RFEA només s’ha quedat a una centèsima.
Aquest cap de setmana, 29 i 30 de juny, s’ho juga tot al Campionat d’Espanya a la Nucia, ja que la data límit per classificar-se és aquest diumenge. Tot o res per aconseguir la seva plaça als Jocs Olímpics i tornar a ser-hi en uns quatre anys després.
L’exigència mental i física
En un esport d’elit individual tota la pressió recau en l’esportista i, tot i que té “una part positiva ja que depens únicament de tu”, hi ha temporades, com la d’enguany prèvia als Jocs Olímpics, que pot acabar suposant un desgast mental i físic extra. “Has d’estar bé sempre, en el moment que toca, no pots no estar bé”, explica la Jaël a betevé. Això comporta que a vegades hi ha instants on “tot et desborda” i l’ajuda psicològica, que ofereix el mateix CAR, acaba sent clau.
A més, per competicions com uns Jocs Olímpics la preparació dura anys encara que no sigui d’una forma directa. Per exemple, Jaël Bestué encara no té la marca mínima i confessa que “el meu entrenador ja m’està preparant per estar en el meu màxim pic de forma quan sigui allà”.
Combinar l’esport d’elit amb la medicina
Més enllà de l’atletisme, la Jaël té una altra passió, la medicina. Des de fa anys que combina l’esport d’elit amb una de les carreres més complicades que hi ha. Quan va veure que tenia l’opció d’estudiar-ho va buscar referents que estiguessin en la mateixa situació que ella i en va trobar molts. No va dubtar ni un segon “era el que volia fer, és una ciència que m’encanta” i ara confessa que “un cop acabi l’altletisme, sé que no podre viure d’això i voldré fer altres coses.”
D’aquí a 10 anys es visualitza “amb la meva carrera esportiva acabada però amb la meva carrera mèdica encaminada”.
