El penal el falla o el marca qui el xuta. I maneres de xutar-lo n’hi ha moltes. Johan Cruyff no va ser el primer, però va fer viral el penal indirecte. Els genis ho són des de qualsevol distància i Panenka va donar nom a aquest llançament en la final d’una Eurocopa. Pirlo el va millorar i el va elevar a categoria d’obra d’art de la plasticitat. El problema és que al final t’agafen la matrícula i un bon dia et trobes que Pinto te l’atura. Els més atrevits poden optar pel xut de taló, que Sócrates va fer popular en els entrenaments. Però també hi ha opcions pràctiques.
Neeskens rebentava la pilota pel mig de la porteria. Mendieta tenia més sang freda i s’esperava a veure que feia el porter per xutar. Una evolució de la “paradinha”. Un recurs brasiler que Neymar va exagerar tant, que fregava la il·legalitat. Perquè no tot s’hi val, encara que ho sembli. Al Japó van decidir col·locar molts jugadors a prop de la pilota per fer veure que tots volien llançar-lo. Un gol que no hauria de valer perquè el porter ha de saber qui és el llançador.
Estrelles com Beckham, Del Piero o Jonathan Soriano tenen al seu vídeo currículum alguns xuts que no signarien ni a quarta catalana. Hem començat amb el penal de Cruyff i no podem acabar sense avisar-vos que no sempre surt bé.
