La Bacallaneria Ros ha abaixat la persiana definitivament després de pràcticament un segle d’activitat. En Miquel Ros és la tercera generació al capdavant d’un establiment que va obrir el 1929 i després de 44 anys, aquest dissabte ha servit les últimes comandes abans de jubilar-se. Ho ha fet visiblement emocionat i amb una samarreta en referència a la fi de la seva etapa professional.
Ros reconeix que el tancament li fa venir un “regust agredolç”: “Hi ha molts veïns del barri que ens estimen”. Malgrat tot, remarca que necessita jubilar-se: “Porto 44 anys, però arriba un moment que has de plegar”.
Molt més que un negoci: “És un servei de barri”
L’impacte que ha tingut la botiga a la Vila de Gràcia ha transcendit molt més enllà de la venda de productes d’alimentació: “Tinc clients que venen des de petits, s’han fet grans i han tingut fills”. Posar nom i cognom a la clientela permet que el tracte sigui gairebé familiar. Prova d’això és que tant el Miquel com els qui l’han precedit han fet molts favors als veïns: recollir paquets, cuidar animals de companyia, vigilar a la canalla… en definitiva, “un servei de barri”, afegeix.
Jo no tinc clients, són tots amics”
Possibilitat de traspassar la bacallaneria
Miquel Ros revela que està negociant amb una persona que està interessada a continuar amb el mateix model de negoci: “Estem parlant amb un noi que possiblement s’ho quedi i faci una continuïtat”. En cas que es confirmés, en principi hauria de fer reformes, però confirma que la bacallaneria continuaria “més o menys igual”.
Fotos i brindis abans del tancament
Els clients habituals de la Bacallaneria Ros han anat fins a l’establiment per acomiadar-se del seu propietari. N’hi ha que han volgut immortalitzar el moment amb una foto i han brindat per dir adeu al Miquel o, més ben dit, a la seva botiga, perquè en molts casos la relació no acabarà aquí: “Soc client habitual des de fa molts anys. Conec el Miquel i la seva família. Aquest barri sense el Miquel no serà el mateix”, assegura en Josep.
Un lloc per comprar bacallà… i xerrar
La Mercè Palau també guarda molt bons records de la Bacallaneria Ros. Explica que el seu marit, que va morir fa tres anys, va voler parar a la bacallaneria abans d’anar a l’hospital. “Suposo que es va acomiadar”, comenta Palau. Aquella, recorda, “va ser l’última vegada que va passar” per la botiga, on a més de comprar hi anava per xerrar de tot, des de política fins a futbol.
Per la seva banda, Carme Colei, que hi viu a pocs metres, considera que “les botigues petites, les de sempre, són les que et serveixen i les que fan barri. Si no, es perd la identitat”. Als 92 anys, continua anant-hi: “L’important és el que s’ha viscut, no el que ha de venir”.
