Constructors i promotors demanen actualitzar contractes per l’encariment de les matèries primeres

El cost dels materials essencials per a la construcció s’està incrementant de manera sostinguda a causa de l’escassedat i alta demanda. En un any, segons dades de la Confederación Nacional de la Construcción (CNC), el preu de l’acer ha crescut un 36,73 %; l’alumini, un 63,81 %, i el coure, un 89,85 %. I preveuen que la situació empitjorarà.

“Hem vist com en els últims mesos algunes matèries primeres com el coure o l’acer han pujat moltíssim de preu. És veritat que alguns materials com el ferro ja venien d’una tendència d’alces constants, però aquest fet complica la previsió de costos“, explica Xavier Vilajoana, president de l’Associació de Promotors i Constructors de Catalunya (APCE). I adverteix: “Al final, els recursos de la Terra, com sabem, són limitats, i tothom sap que els components derivats del petroli cada vegada seran menys”.

La CNC ha fet un estudi en què calcula la repercussió d’aquesta variació en el cost de les obres. Afirma que suposaria un increment del 52 % en les infraestructures viàries, però seria molt més elevat en aquelles obres amb presència de materials bituminosos, és a dir, els derivats del quitrà. També ha calculat que el valor de les línies ferroviàries de recent construcció pot augmentar fins a un 24 % sense tenir en compte l’increment de l’acer.

Davant d’aquesta situació, els constructors demanen la possibilitat de revisar preus, encara que els contractes d’obres ja s’hagin signat temps abans. Consideren que l’actual regulació jurídica és restrictiva pel que fa a aquesta qüestió. En concret, demanen una modificació de la llei 2/2015 de 13 de març de Desindexació de l’Economia Espanyola i la 9/2017 de 8 de novembre de Contractes del Sector Públic.

El president de l’APCE explica que “temps enrere hi havia les anomenades clàusules d’actualització polinòmiques, que s’aplicaven, sobretot, amb el preu del ferro. Quan hi havia variacions en el cost d’aquest material es feien actualitzacions entre constructors i promotors o amb l’Administració pública”.

Vilajoana aposta per “començar a pensar en una manera de construir les infraestructures i l’habitatge amb un altre tipus de materials, d’una altra manera més enfocada a la sostenibilitat i a l’eficiència. És un repte i un deure de tots els que estem d’una manera o altra en aquest sector”. I conclou: “És veritat. És un canvi social, és un canvi difícil, que no és immediat però de mica en mica hem d’anar cap aquesta via”.

Antonio Turiel: “Al setembre hi haurà una interrupció del subministrament”

Antonio Turiel és doctor en física teòrica i investigador del CSIC destinat a l’Institut de Ciències del Mar. És un dels científics més reconeguts i citats en el seu àmbit i destaca per la seva capacitat de divulgació. El seu blog The Oil Crash és un dels més llegits pels lectors interessats en el sector energètic. El seu darrer llibre es titula ‘Petrocalipsis. Crisis energética global y cómo (no) la vamos a solucionar’. Encara ressona la seva compareixença al Senat, el 30 de març del 2021, davant la Comissió de Transició Ecològica pel contingut punyent del seu discurs. Turiel conversa amb betevé per videoconferència des de la seva residència de Figueres, a l’Alt Empordà.

-Dr. Turiel, quina és la causa d’aquest encariment de les matèries primeres?

-És un problema d’interacció entre múltiples factors que afecten les cadenes de subministrament. Principalment, el que més es nota, és que ara mateix comença a escassejar el dièsel. Tenim un problema amb la producció de petroli, que està començant a davallar des de l’any 2018 i, a més, les companyies petrolieres cada cop hi inverteixen menys. Saben perfectament que els jaciments de petroli de les quals són propietàries són de poca rendibilitat.

Hi ha un fenomen global d’abandonament del petroli. S’intenta justificar dient que és per complir els compromisos d’emissions de CO₂, que s’han de complir, però la raó fonamental és que des de fa set anys ja no queden jaciments rendibles. I des de fa set anys no és una cosa d’ara, les companyies han anat desinvertint lentament. El dièsel és el primer dels combustibles, derivats del petroli, que es veu compromès, i és fonamental per al transport: per als camions, vaixells, per a la maquinària pesant en general.

-I, a banda del petroli, quins altres materials comencen a ser escassos?

Comencem a tenir dificultats, per exemple, amb el coure. La producció d’aquest material està molt compromesa des de ja fa temps perquè les mines ja estan força exhaurides.

Per altra banda, com que minva el petroli, falten plàstics. I si hi ha poc plàstic i et manca coure, no es poden fabricar cables. I sense cables hi ha maquinària que no es pot fer. Al capdavall, tot acaba retroalimentant-se i generant un problema que comença a agafar unes dimensions, les que hi ha ara mateix, que són molt considerables. Comença a escassejar de tot, fins i tot de coses que no haurien que començar a faltar. Ara mateix, per exemple, no es troba acer laminat, alumini o cautxú. Falta liti i fusta. És un fet que cada vegada es va estenent més. La causa és tota aquesta cadena d’interaccions que hi ha entre les diverses matèries.

A llarg termini, però, aquest augment de preus que estem vivint ara, aquesta sincronització de dificultats, aquestes interconnexions que hi ha entre tot, tendiran a anar a més i ja no seran fàcils de resoldre. No és el col·lapse definitiu del mercat de matèries primeres del món, però és un primer avís.

-Què passarà al setembre, després de vacances?

Per què setembre és tan critic? Bé, doncs, perquè s’està produint una onada de xoc. És a dir, jo ara et dic que no t’ho puc subministrar. T’ho subministro a un mes, quan passa un mes dic: ‘Bé, ara és a tres mesos’. Però en el fons, el que estic fent és diferir la demanda cap al futur i et dic: ‘T’ho serviré quan ho tingui. Però, és clar, em faltarà per subministrar-te més tard i em faltarà més quantitat. Aleshores en aquesta actitud de fugida cap endavant, al final es genera un moment que estires tant la màniga que no arribes. Per això, molts subministradors s’estan adonant que hi haurà una ruptura d’estoc. Simplement, el que passarà és que al setembre hi haurà una interrupció de subministrament”.

El problema de tot plegat és que ara anem justos i el problema, a mesura que passin els mesos i els anys, és que començarem a anar curts. No justos sinó curts. Realment cada any es produirà menys. No hem d’oblidar que, ara mateix, la producció de petroli, a causa de la desinversió de les companyies, està començant a davallar a un ritme bastant ràpid. I si no hi ha una actuació dels estats, el ritme de caiguda possible és bastant elevat.

-I què es pot fer per aconseguir un “aterratge suau” i començar una transició sense alts i baixos tan pronunciats?

Part dels problemes es resoldrien amb les polítiques adequades de gestió de les cadenes de logística, fent-les més curtes i fomentant-ne el reciclatge. Però altres aspectes es mantindran amb dades preocupants i l’única solució que haurem de preveure és que es deixi de consumir. Cal una actuació molt forta i molt decidida en els propers anys per poder establir un context que sigui més estable, que no tingui aquests problemes, aquests vaivens que tindrem si no fem res.

Els estats dels països productors s’hauran de plantejar nacionalitzar els jaciments, parcialment o totalment, per garantir que es continuï produint petroli. El que passa és que això implicarà retallades de l’estat del benestar. Els països consumidors, semblants al nostre, ens haurem de plantejar prendre mesures restrictives, bàsicament per racionalitzar el consum.

Ens hem d’adonar que no hi ha temps. Hem d’anar amb la màxima urgència perquè és un problema que s’està accelerant. Com més temps perdem, més dificultats ens trobarem.

Cotxes a l’autopista AP-7

Hi ha moltíssimes coses que es poden fer. El problema és que hauríem d’estar treballant en això i tot el coneixement que tenim actualment, tots els avenços en enginyeria, estic segur que els podríem utilitzar per millorar allò que van fer els nostres avis, que ho feien bastant bé i ells van prosperar.

-Anem cap a un decreixement forçat, perquè els recursos de la Terra s’estan esgotant. Són finits?

Hi ha un decreixement, sens dubte, de la base material de la nostra economia però aquest decreixement ja és inevitable, ja està sobrevenint. És a dir, tant si volem com no. Hi ha una cosa que és evident: si hi comença a haver menys petroli i menys materials essencials, el nostre consum d’energia i el nostre consum de matèries primeres disminuirà. Això no hi ha res que ho pugui evitar.

No és una qüestió de gust, ni de preferència ni d’imposició. És una cosa que ve donada per la mateixa naturalesa. Això és el que hi ha i dona per al que dona i, evidentment, anirem a menys. Aquest decreixement del consum material de la nostra societat que, com dic, és absolutament inevitable, no ha de comportar, necessàriament, un descens del nivell de vida de les persones. De fet, fer les coses correctament, jo penso que fins i tot el nivell de vida es podria incrementar.

Més que assumir la idea del decreixement, hem d’anar cap a la maduresa. Simplement estacionar-nos, que és el que hem fet tots, no? Tots hem estat nens i adolescents. Bé doncs, ara hem de ser, simplement, adults.