patac

Hi ha paraules que amb el seu so quan les pronunciem ja intuïm quina energia porten. Aquest és el cas de patac i de la seva germana, patacada.

Aquesta intuïció lingüística que ens fa tenir la sensació que patac és contundent és possible perquè el seu origen és onomatopeic, és a dir, que el mot s’ha format a partir d’un so natural.

Els diccionaris recullen aquesta formació natural. En concret Joan Coromines al seu diccionari etimològic —DECat— ja ens ho fa saber en forma de titular: Patac, i més comunament, patacada, mots onomatopeics propis del català i l’occità moderns”. El diccionari Alcover-Moll desvela més clarament quin n’és l’origen natural de patac: “Onomatopeia del soroll sec d’un cop o d’una cosa que es trenca violentament”.

Onomatopeia del soroll sec d’un cop o d’una cosa que es trenca violentament”
Diccionari català-valencià-balear

Del cop d’esclop a la passió

Tant patac com patacada arriben en forma de cop fort, però alhora, segons Joan Coromines tenen en essència un matís emocional important: “En tots dos hi ha, amb caràcter essencial un matís fortament afectiu”.

Li feu un petó a la galta, clavant-li un patac a l’esquena: —Atrevit! Més que atrevit!”
Carles Bosch de la Trinxeria, Lena, 1891

Coromines a la seva entrada sobre patac inclou un fragment de La Parada, de Joaquim Ruyra. És una novel·la breu que relata com un nen es manté despert durant la nit per sortir d’amagatotis de casa seva, de matinada, per anar amb els amics i explica totes les sensacions, ensurts i sorolls amb què es troba dins de casa. En un dels fragments patac, literalment, s’associa a l’acció i activitat sexual dels seus pares:

Sentia la més mínima remor que feien el pare i la mare dins la seva cambra, immediata a la meva —la mare —
s’agenolla a resar… Xiu, xiu, xiu… Ara ambdós se despullen… Sento quatre patacs: és que s’han llevat les
botes; el llit cruix… ja hi són”
Joaquim Ruyra, La parada, 1919

Expressió de l’emoció més extrema

Traduir sentiments i emocions en paraules és un repte creatiu, les paraules que ens ocupen, patac i patacada, han estat utilitzades com a cops metafòrics dels més forts.

Si l’hagués vista morta, no hauria pas sentit aquella terrible patacada que semblava m’hagués esberlat el cor”
Marià Vayreda, La punyalada, 1904

El cop d’aigua

Quan els meteoròlegs ens alerten que s’apropa un patac d’aigua hem de témer una pluja molt forta que caurà en poc temps, talment com si ens caigués un cop d’aigua a sobre.

I així, de cop, com un patac, acabem aquesta entrada.