Les màquines que treballen en les obres de reforma del nou Camp Nou treuen fum des de fa mesos amb la intenció de tornar a acollir partits a finals de novembre del 2024 i enllestir-lo del tot l’estiu del 2026. Serà un recinte esportiu capdavanter tal com ho va ser el Camp Nou original del 1957, obra de tres arquitectes: Josep Soteras, Lorenzo García Barbón i, al capdavant, Francesc Mitjans. En aquell projecte primitiu, Mitjans va realitzar una extensa bibliografia recorrent camps d’arreu per dissenyar un camp de futbol avançat a l’època i molt singular.
Vuit camps en 125 anys d’història
El FC Barcelona ha jugat en vuit camps des que es va fundar el club el 1899. Els primers 10 anys de vida de la institució els partits es van jugar en terrenys de joc llogats al Velòdrom de la Bonanova, l’Hotel Casanovas, la carretera d’Horta, el carrer de Muntaner o la plaça d’Armes, just davant del Parlament. El club va començar a créixer de seguida i el 1909 va comprar el seu primer camp, el del carrer de la Indústria. Se l’anomenava l’Escopidora per les seves dimensions reduïdes per a 6.000 espectadors i es va fer famós perquè allà va ser on els aficionats del club van adoptar el sobrenom de culers. La raó és que durant els dies de partit, s’asseien als murs que hi havia al perímetre del recinte i se’ls veia el cul des del carrer.
Durant la dècada dels anys 20 el camp del carrer de la Indústria es va quedar massa petit i en només tres mesos del 1922 es va construir el camp de les Corts, amb un aforament de 22.000 localitats. En paral·lel, creixia el club i tot i fer-se diverses ampliacions fins als 48.000 espectadors, l’estadi va quedar-se de nou massa petit amb explosió als anys 50 del famós equip de les Cinc Copes liderat pel Lionel Messi de l’època, Ladislau Kubala. Aquesta etapa victoriosa va coincidir amb la inauguració recent de grans estadis com el de Maracaná a Rio de Janeiro o el Santiago Bernabéu, aleshores anomenat Chamartin. Aquest va ser el moment en què es va decidir fer el Camp Nou.
Un Camp Nou de 150.000 localitats
Feia anys que la situació al club era molt agitada amb diversos canvis en la direcció del club i el projecte no es va desencallar fins l’arribada de Francesc Miró-Sans a la presidència. Sans va confiar l’obra del Camp Nou al seu cosí, Francesc Mitjans i Miró, que ja tenia una carrera com arquitecte de la ciutat. Però tal com explica el seu fill i també arquitecte, Juan Pablo Mitjans, “mai havia fet un recinte esportiu i fins i tot no li agradava el futbol”. L’encàrrec que va rebre era el de fer un camp per poder acollir algun dia 150.000 espectadors. Segons el fill de l’arquitecte del Camp Nou, “es volia que fos més gran que el Bernabéu”. Finalment, l’estadi va tenir un aforament de 99.000 localitats i dos graderies però el projecte preveia diverses ampliacions que no es van arribar a concretar en tots els casos.
Hèlsinki, Torí, Roma, Berlín, Rio de Janeiro… i el Bernabéu
La manca d’experiència de Mitjans el va dur a fer un estudi dels millors estadis del món del futbol. Segons Juan Pablo Mitjans, “el repte era fer un estadi per 150.000 persones i que tothom tingués una bona visió del camp” i, per això, “va fer una monografia sobre els estadis, agafant el millor de cadascun. Va crear com unes fitxes de cada estadi, de característiques, d’allò bo i allò dolent, de perquè hi havia molts defectes als estadis”. Francesc Mitjans va viatjar a ciutats com Hèlsinki, Torí, Roma, Basilea, Zúric, Berlín, a Rio de Janeiro, per veure Maracaná,… i a Madrid, per visitar el Santiago Bernabéu. Des d’allà enviava postals al president Miró-Sans destacant el que havia descobert en cadascun dels estadis que visitava.
Un Camp Nou en “forma de croissant”
El fill del pare del Camp Nou posa en relleu les característiques l’estadi blaugrana, que el fan únic. “La primera cosa és que no té pell. No hi ha aquesta obsessió d’una pell per impressionar, és l’estructura pura i necessària, no hi ha res de superflu”, detalla Juan Pablo Mitjans. També remarca que l’encàrrec marcava que havia de ser ampliada i la coberta de tribuna ho complicava. La solució va ser dissenyar el Camp Nou a partir d’aquesta coberta que es podia retirar “i surt aquesta forma de croissant”. I afegeix que sobresurten la visió que hi ha des dels laterals: “Encara es fan camps en què la grada és recte. És molt més econòmic però llavors no tens una bona visió lateral al córner. I aquí es va fer amb rigor”.
“No em dol la reforma del Camp Nou”
Juan Pablo Mitjans també va participar en diverses reformes del Camp Nou. Fins i tot va col·laborar amb el seu pare en la creació de la tercera graderia coincidint amb el Mundial del 1982 a Espanya. Posteriorment, va treballar en diverses intervencions com les del Museu, les llotges o els vídeomarcadors. Preguntat per si li dol que s’hagi tirat a terra bona part de l’obra del seu pare, ho desmenteix i afirma que “m’impressiona però un edifici ha de tenir una certa utilitat i, si no, te la inventes. No pots tenir edificis que siguin monuments“. I celebra que “s’ha reconegut que la segona graderia, que és el que s’ha conservat, estava prou ben dissenyada i val la pena conservar-la.”
