La utilitat i urbanització de la plaça de les Glòries Catalanes ha estat històricament un motiu de debat, i per a aquesta zona de la ciutat s’han elaborat molts plans i propostes. Ja l’any 1859, Ildefons Cerdà va pensar en el seu pla com hauria de ser la plaça. Cerdà plantejava les Glòries com un nou centre de Barcelona, per on passaria la Gran Via, que hauria de ser un eix de comunicació transversal de la ciutat. 50 anys després, el 1905, l’arquitecte i urbanista francès Léon Jaussely va defensar la proposta de Cerdà, i va apostar per traslladar-hi l’Ajuntament i alguns equipaments culturals a la zona, per reforçar-la com a segon centre de la ciutat.
A final dels anys 80 i principis dels 90, la plaça de les Glòries Catalanes ja s’havia convertit en un eix viari on confluïen carrers com ara la Gran Via, la Diagonal o l’avinguda Meridiana. Aleshores també hi havia un passadís ferroviari al descobert, però també algunes extensions de zones verdes i també passos elevats per moure’s per la zona.
Amb l’arribada de les Olimpíades es va veure l’oportunitat de fer front a projectes de gran dimensió urbana, principalment d’infraestructures. Va ser aleshores quan es va redissenyar la plaça de les Glòries Catalanes com una porta a la ciutat i una via de distribució del trànsit, a través de la doble anella elevada. Així, l’any 1992 es va inaugurar la plaça.
Les crítiques dels veïns a la reordenació urbanística de la zona no van trigar a arribar. Les associacions i entitats de la zona van acusar l’Ajuntament d’haver realitzat les obres amb pressa per tenir-les a punt per a les Olimpíades, fet que havia desembocat en una anella que dificultava la mobilitat dels veïns del barri a la zona i que no afavoria l’ús de la plaça de les Glòries Catalanes, aïllada dins el tambor. Així va començar un procés de protestes, propostes i reivindicacions veïnals per intentar canviar l’urbanisme, l’ús i l’aspecte de la zona.
No va ser, però, fins a l’any 1999 que el consistori es va replantejar les necessitats de la plaça. Aleshores es va aprovar la Modificació del pla general metropolità, centrat en la transformació de zones industrials velles, com ara el Poblenou, en zones de nova activitat productiva. La projecció i posterior creació del 22@ va iniciar la transformació del districte.
Va ser a partir de l’any 2003 quan es va posar en marxa el Programa d’actuació municipal, amb l’objectiu de treballar per la reforma de la plaça. Es van iniciar els contactes entre representants de l’Ajuntament i entitats veïnals per tal d’incorporar diversos punts de vista al projecte. L’any 2005 es va crear el grup de treball tècnic que havia d’avançar les propostes i es va acordar enderrocar el nus viari elevat, soterrar el trànsit i construir un gran parc urbà.
El procés de participació amb els veïns de la zona es mantenia obert, però la plaça de les Glòries Catalanes anava pel camí de convertir-se en un taló d’Aquil·les de la reestructuració urbanística de Barcelona. Per posar les bases de la remodelació, l’any 2007 l’Ajuntament i les entitats veïnals i ciutadanes van firmar el Compromís de les Glòries , però no es van complir els terminis d’execució i la remodelació del nus no s’acabarà abans de 2016.
El primer símptoma que el tambor podia anar a terra van ser les obres que l’any 2008 es van portar a terme per enderrocar les pantalles de l’anell de les Glòries. Els treballs van durar cinc mesos i van costar més de 3 milions d’euros. Però un cop es van tirar avall els murs, la demolició total de l’anell (prevista inicialment per al 2011) va tornar a quedar paralitzada. L’únic que ha avançat des d’aleshores és la construcció del museu Disseny Hub Barcelona (DHUB), el qual els veïns anomenen el “monstre de la grapadora”, i el nou emplaçament del Mercat dels Encants.
