No hi ha cap recepta màgica per aconseguir tornar a riure quan et succeeix un fet tan colpidor com la mort d’un fill. La Xènia ho ha aconseguit després de demanar ajuda psicològica, expressar totes les seves emocions i sentir el testimoni d’altres famílies que han viscut el mateix. Amb aquesta intenció, donar esperança, ha decidit explicar com va viure el diagnòstic i la mort del primer dels seus tres fills, ara fa 10 anys.
Un temps que li ha permès integrar la pèrdua de l’Arnau, sentir-se agraïda pels nou anys de vida que va compartir amb ell fins que va marxar i no oblidar-lo mai. Sentir-se una altra dona, una transformació que li ha permès gaudir més que mai de les petites coses i donar un altre sentit a la vida.
L’anèmia de Falconi
“Per mi va ser molt pitjor el diagnòstic que la mort del meu fill”, explica la Xènia. Quan el 2011 els metges li van dir que l’Arnau patia una malaltia genètica que afecta la medul·la òssia i fa que els afectats es quedin sense defenses, va caure en un pou molt profund. “Són nens que tenen un pronòstic de vida molt curt, per tant, l’escenari era molt cruel”.
El periple per salvar-lo va implicar molts dies a l’hospital i un trasplantament el 2014 que no va anar bé. Va acabar morint el 2015. La malaltia va suposar més de quatre anys de lluita. “Hi havia una part de mi que entenia que el meu fill estava patint i que potser el millor que podia passar era que descansés”, explica.
Com ho van viure com a parella
Tant el diagnòstic com la pèrdua del seu fill, la Xènia i el Xavi, el seu marit, els han viscut de forma gairebé oposada. La ràbia, la tristesa, el bloqueig ella l’havia d’expressar, “posar-hi paraules”, i estar acompanyada. En canvi, ell s’ho guardava tot ben endins, fins al punt que a casa durant gairebé dos anys no van parlar amb profunditat de la malaltia de l’Arnau, era un tema tabú. “El silenci era absolut… no va ser fàcil acompanyar-nos”, recorda.
Després la Xènia assegura que s’han retrobat i que ha entès que el procés de dol és molt personal. “Cadascú l’ha de viure a la seva manera”, conclou. Tots dos van demanar també ajuda psicològica perquè ella assegura que en un moment o un altre cal escoltar les veus interiors. “Les emocions són aprenentatge i són les que et permeten avançar”, afirma.
Una experiència transformadora
El que té claríssim la Xènia és que hi ha un abans i un després des que ha perdut al seu fill. Tant ella com el seu marit són una nova versió d’ells mateixos. “És un camí molt dur i llarg, però transformador“. Ella parla d’un moment en què es veu una “petita llumeta”. I, si algú està vivint el que ha viscut ella, aconsella agafar-se a aquest bri d’esperança.
La Xènia assegura que li fa falta el seu fill. “Em faltarà sempre”, reconeix amb el cor a la mà, però des que no hi és valora molt més les petites coses, la família i la vida en si mateixa. També li fa il·lusió cuidar-se, fer coses i torna a riure, perquè va estar anys sense poder-ho fer.
Una família de cinc
La segona filla, la Júlia, tenia nou mesos quan va arribar el diagnòstic del seu germà gran. La Xènia no va dubtar a demanar ajuda psicològica per a la nena per saber de quina manera se l’havia d’acompanyar amb un germà amb un diagnòstic tan letal i uns pares que es passaven els dies i les nits a l’hospital.
Amb el seu marit, un cop van perdre l’Arnau, van decidir ampliar la família i va arribar la Valentina. Les dues nenes són plenament conscients que tenen un germà gran. Celebren l’aniversari de l’Arnau i per Nadal posen una espelma per fer-li un lloc a taula. Són una família de cinc.
La cançó de la Xènia
El programa acaba amb una cançó que agrada i inspira a la protagonista del programa. La Xènia Cid ha escollit el tema Perpetuum mobile, de la banda Penguin Cafe Orchestra. Una cançó que l’Arnau coneixia perfectament perquè la posaven cada vegada que arribaven a un lloc amb el cotxe. Ara la família, amb la Júlia i la Valentina, ho segueixen fent.
Una conversa pausada per inspirar-nos
El programa Vides en primera persona, presentat per Olga Valencia, consisteix en una conversa pausada de mitja hora amb una persona anònima que té una història interessant per explicar relacionada amb la seva professió, experiència vital o transformació. Persones que ens inspiren per la petjada que han deixat o estan deixant en aquest món convuls. Una vida compartida per aprendre i reflexionar. El programa s’emet tots els dilluns, a les 21.30 hores, a la la TDT, el web, l’app i el canal 166 de Movistar+.
Tens una vida per compartir?
Si vols compartir amb nosaltres la teva història perquè creus que pot inspirar, ajudar o emocionar escriu-nos a vides@beteve.cat.
