Amb només set anys va començar a estudiar piano. El sentia en una de les aules quan anava al col·legi de monges de la rambla del Poblenou i sempre quedava fascinada amb aquell so. La seva mare va accedir que fes classes de piano i de seguida va despuntar. La música l’ha acompanyada sempre i l’ha transmesa a la seva família i a molts alumnes que han après a tocar el piano gràcies a ella.
Dos concerts al Palau de la Música
El 12 d’octubre del 1952 la Teresa el té ben marcat en el calendari. Va ser el dia que va participar en un concert a tres pianos de cua al Palau de la Música amb dues companyes més. Només hi havia dos d’aquests instruments a Barcelona i el tercer el van haver de portar de París.
“Els músics van quedar parats perquè sabíem els compassos de memòria”, recorda. El seu pare va guardar els retalls de diari amb la publicitat i les crítiques que van rebre les tres noies, de 16 anys. Totes positives, fins al punt que un director d’orquestra alemany els va proposar fer una gira per Europa. “Que bé que ho feu!”, els va dir.
Els seus pares, però, s’hi van negar perquè era menor d’edat i no ho veien clar, una decisió que va acatar sense enfadar-se gaire. Dos anys després, el 7 de novembre del 1954, van tornar a fer un concert similar per a tres pianos i orquestra al Palau de la Música amb composicions de Bach i Mozart.
Professora particular de piano
Fins que es va casar i es va dedicar exclusivament a la cura dels seus tres fills, va fer alguns concerts i també va treballar de professora particular de piano a través de l’Acadèmia Caminals. Anava a les cases i recorda com en aquella època les famílies benestants volien que els infants sabessin tocar el piano perquè els donava prestigi social. La Teresa explica que li agradava més o menys impartir aquelles classes particulars “segons l’alumne”.
Encara toca el piano amb 91 anys
Tocar el piano sempre l’ha relaxada, explica. “Els dits a la meva edat encara corren bastant”. Encara toca una estona cada dia i moltes peces de memòria. De fet, la música és cabdal a la seva vida, fins al punt que afirma: “És el soroll més maco que hi ha”.
Personalment s’ha encarregat que els seus fills i nets també estiguin familiaritzats amb la música i al seu marit el va conèixer de jove a l’acadèmia on treballava. Recorda que abans de posar a dormir els tres nens els posava amb ella al piano i tocaven una estona abans d’acabar el dia. “La música sempre ens ha acompanyat”, afirma.
El record de la Guerra Civil
La Teresa va néixer al Poblenou, al carrer de Pere IV, i quan es va casar, ara fa 65 anys, van anar a viure amb el seu marit a un pis ubicat al mateix carrer. És un barri que ha vist com s’ha transformat de dalt a baix. Ara, amb 91 anys, no surt gaire de casa, però té un record molt nítid de com la canalla jugava al carrer i també de determinats fets i sons de la Guerra Civil.
Recorda perfectament quan sonaven les sirenes a mig sopar i ella, que era una nena, amb la seva mare i les seves tietes agafaven les farinetes i esperaven plegades en una habitació situada al mig del pis fins que acabessin els bombardejos. “Al pare se’l van endur”, recorda. Va anar al front, al bàndol republicà, i va acabar empresonat a Astorga. Gràcies a l’agudesa de la seva mare, el seu marit, en Joan Ballester, va poder tornar a casa viu. Va demanar un aval al cap de l’empresa on treballava i, gràcies a un contacte amb un falangista, el van reclamar perquè tornés a la feina. “Ara pot venir una bomba, que estem tots tres juntets”, recorda la Teresa quan la família es va retrobar amb una forta abraçada.
Aquesta barcelonina també recorda perfectament molts sons de la Guerra Civil. En concret, la va marcar el soroll que feia un carruatge de cavalls ple d’homes que passava a tocar de casa seva. “Per què plores?”, li deia a la seva mare, de nena, quan el sentien passar. “M’agafa tristor”, li responia. De gran li van explicar que tots aquells homes anaven a morir afusellats al Camp de la Bota. Així va saber el motiu de les llàgrimes de la mare.
La cançó de la Teresa
El programa acaba amb una cançó que agrada a la protagonista del programa i l’inspira. La Teresa Ballester ha escollit el tema ‘Rosó’, que va popularitzar el tenor Emili Vendrell fins a convertir-la en una de les peces més conegudes del repertori líric en català. La cançó, originàriament, formava part de l’obra de teatre líric Pel teu amor, amb música de Josep Ribas i Gabriel i lletra de Miquel Poal-Aregall. Aquest sainet líric es va estrenar el 21 de desembre del 1922 al Teatre Tívoli de Barcelona, sense gaire èxit.
Una conversa pausada per inspirar-nos
El programa Vides en primera persona, presentat per Olga Valencia, consisteix en una conversa pausada de mitja hora amb una persona anònima que té una història interessant per explicar relacionada amb la seva professió, experiència vital o transformació. Persones que ens inspiren per l’empremta que han deixat o estan deixant en aquest món convuls. Una vida compartida per aprendre i reflexionar. El programa s’emet tots els dilluns, a les 21.30 h, a la la TDT, el web, l’app i el canal 166 de Movistar+.
Tens una vida per compartir?
Si vols compartir amb nosaltres la teva història perquè creus que pot inspirar, ajudar o emocionar escriu-nos a vides@beteve.cat.
