compartir
L’Oriol Alamany va estudiar dos anys de biologia a la UB i es va llicenciar en disseny gràfic, però des de petit havia vist càmeres de fotos per casa i la seva família era molt aficionada a fer excursions a la muntanya. Amb els anys el que era una diversió per als seus pares s’ha convertit en la seva professió. “Em sento afortunat”, admet. Fa molts anys que es guanya la vida com a fotògraf especialitzat en natura, fauna salvatge i viatges.
Els Pirineus i l’Himàlaia
La fauna dels Pirineus ha estat en el punt de mira de l’Oriol Alamany moltíssimes vegades. Un dels animals que ha captat amb les seves càmeres és l’os bru, que va estar al límit de l’extinció. Gràcies a la seva feina ha passat per un munt de paratges impressionants. Un dels projectes més arriscats que ha fet ha estat a l’Himàlaia, on s’ha passat tres hiverns per captar el lleopard de les neus. En aquest cas el fet d’estar a temperatures sota zero i més de 2.000 metres d’altitud va complicar-li la feina. Moltes hores d’esforç que li han valgut grans imatges i també el reconeixement internacional, ja que les seves fotografies s’han publicat a diversos mitjans, entre els quals National Geographic i BBC Wildlife.
El falcó pelegrí de Barcelona
L’Oriol Alamany ha seguit de ben a prop un rapinyaire que es troba en un entorn urbà com Barcelona, el falcó pelegrí, que l’any 1999 es va reintroduir per controlar la població de coloms. Aquest ocell a la natura nidifica a grans cingleres que a la ciutat ha substituït pels edificis més alts i emblemàtics com la Sagrada Família i la central tèrmica del Besòs. “Avui dia hi ha una dotzena de parelles”, explica. Un dels diversos llibres relacionats amb la fotografia que ha escrit l’Oriol Alamany és precisament Halcones urbanos de Barcelona (2022), en què mostra el retorn del falcó pelegrí a l’entorn urbà.
“La natura és imprevisible”
Un dels grans reptes de fer fotografies de fauna salvatge és el fet que no pots saber si podràs o no aconseguir la imatge que tens al cap. “Sé que quan a la natura li dona la gana de fer-me un regal, me’l fa, perquè hi ha vegades que flipes”, explica. La seva feina requereix moltíssima paciència i acceptar que de vegades no aconsegueixes la fotografia desitjada. “L’Oriol de fa 30 anys es frustrava però avui dia ho tinc molt assumit”, admet.
Hi ha vegades que també apareixen de forma inesperada animals que no ha anat a buscar específicament. L’Oriol recorda el cas d’un dia que era a la Vall d’Aran i no va poder creuar un riu perquè tenia massa cabal. Quan va girar cua amb la seva companya es va topar amb una família d’erminis i es van acabar quedant una setmana fent-los fotografies.
El fet de passar-se tantes hores esperant el moment per pitjar el clic de la càmera en paratges espectaculars el fa sentir poca cosa i aquesta sensació el satisfà. “M’agrada quan la natura et fa sentir una mica petitet”, reconeix Oriol Alamany, per compensar el fet que segons el seu parer desgraciadament “l’ésser humà té aquesta sensació de prepotència total”.
Com aconsegueix les imatges
L’Oriol Alamany, que viu professionalment de la fotografia, explica que, al marge de tenir una enorme paciència i adaptabilitat, per aconseguir captar fotografies d’animals salvatges és imprescindible combinar la tècnica fotogràfica amb el coneixement dels animals. “Quan l’animal comença a fer alguna cosa és com fer fotoperiodisme”, bromeja.
Per captar fotografies de fauna salvatge hi ha dues tècniques. Una és l’anomenada caça fotogràfica, un terme que no li agrada gaire. “Nosaltres acabem amb una foto i ells acaben amb un animal mort”. En aquest cas cal portar un teleobjectiu i anar a veure quin animal apareix per “disparar”. La segona tècnica és la de fer servir amagatalls i/o una xarxa de camuflatge. L’Oriol Alamany explica que aquesta segona opció és més rendible. La distància de treball s’escurça a només dos o tres metres i els animals no et veuen. “Desapareixes del món”, bromeja.
La cançó de l’Oriol
El programa acaba amb una cançó que agrada i inspira al protagonista del programa. L’Oriol Alamany ha escollit el tema Vincent, una cançó del cantautor Don McLean dedicada al pintor Vicent Van Gogh.
Una conversa pausada per inspirar-nos
El programa Vides en primera persona, presentat per Olga Valencia, consisteix en una conversa pausada de mitja hora amb una persona anònima que té una història interessant per explicar relacionada amb la seva professió, experiència vital o transformació, persones que ens inspiren per la petjada que han deixat o estan deixant en aquest món convuls, una vida compartida per aprendre i reflexionar. El programa s’emet tots els dilluns a les 21.30 h a la la TDT, el web, l’app i el canal 166 de Movistar+.
Tens una vida per compartir?
Si vols compartir amb nosaltres la teva història perquè creus que pot inspirar, ajudar o emocionar escriu-nos a vides@beteve.cat.
