compartir
La Montserrat va estar a punt de perdre els seus cognoms, els pares biològics i la seva pròpia biografia. Quan va néixer a la Maternitat de Barcelona li van posar uns altres cognoms, Estany Padró, i va estar a punt de ser robada per entregar-la a una altra família.
Explica que les monges van decidir que la seva mare, que no tenia recursos, era “roja” i constava com a soltera (tot i que tenia parella estable), no mereixia ni podia fer-se càrrec de la seva criatura. Un supòsit que afortunadament no es va dur a la pràctica, però van passar quatre anys fins que va poder recuperar els seus veritables cognoms: Fernández Garrido.
La seva no ha estat una vida fàcil. Ha viscut de molt a prop la pobresa, l’analfabetisme i el masclisme però de ben petita va decidir lluitar contra totes les injustícies, en especial una que deixava de banda els homes més progressistes quan entraven a casa seva: els drets de les dones.
El feminisme va sentir que era el seu camí. Va fer molts quilòmetres i va conèixer grans companyes de viatge, com la Lidia Falcón, de qui va ser secretària, però la Montserrat volia aportar més. Amb 33 anys va començar la carrera de dret per defensar les dones com mana la llei. De nena que va créixer en una barraca de Badalona es va convertir en advocada feminista. Un viatge que explica al llibre Tres generaciones rebeldes.
15 anys vivint en una barraca
Els seus pares van arribar a Catalunya de Granada per escapar de la fam i la repressió franquista. L’any 1951 van anar a viure en una barraca que es van fer amb les seves mans al turó d’en Caritg, al barri de la Salut de Badalona. Tots dos van treballar jornades inacabables per un salari molt minso. El seu pare treballava 17 hores diàries d’encofrador i la seva mare fins a 14 hores cosint pijames i netejant cases.
Ella va viure en una barraca fins que va tenir 15 anys. Primer en una molt modesta i després se’n van fer una millor entre tots. Una vida agredolça. Assegura que vivien de forma molt precària sense aigua, llum, vàter o dutxa, però la seva era la família “rica” del barri.
No van passar mai fam i ella tenia una bicicleta, una guitarra i fins i tot una màquina d’escriure. A més, recorda la solidaritat que hi havia i els moments de vida en comunitat alegres com quan el seu pare llegia poemes als vespres o feien tota mena de celebracions. Assegura que qui hagi vist la pel·lícula El 47, sobre la història del segrest del bus a Torre Baró, se’n pot fer una idea de com va ser la seva infantesa.
Una vida d’esforç i principis
La Montserrat explica que la seva vida ha tingut els següents ingredients: superació, resiliència, valors dels avis i pares i “una mica” de sort. Amb vuit anys, quan vivia a la barraca amb la seva família, va començar a anar a una escola de monges, però el seu pare ja li havia ensenyat a llegir i escriure des de ben petita. Als 20 anys es va treure el graduat escolar i als 33 va començar la carrera de dret a la universitat amb un objectiu molt clar: defensar les dones. Reconeix que sempre se li va donar bé escriure i això també li ha obert moltes portes.
Militant feminista des de jove
El pare de la Montserrat era un militant comunista molt revolucionari i estimat a les barraques. Ella recorda quan deia: “Hem d’acabar amb l’explotació de l’home per l’home!”. Aleshores ella li retreia que literalment només pensaven a canviar les coses per als “homes”.
El feminisme ocasionalment s’anomenava “de paraula”, de portes en fora, però ella mateixa recorda que no entenia perquè li havia de fer el llit al seu germà i fer totes les tasques domèstiques que ell no feia. Assegura que a les barraques les dones eren “esclaves”. En un context de militància contra les injustícies, elles quedaven fora de l’equació. “Les dones eren les pobres dels pobres i les ignorants dels ignorants”, afirma.
A partir dels 15 anys, la Montserrat es va sumar a la militància per posar fi al franquisme, però l’any posterior a la mort de Franco, quan tenia 22 anys, va entrar de ple en la lluita feminista organitzada. Primer a l’Associació Catalana de la Dona i, després, a l’Organització Feminista Revolucionària.
Va conèixer grans companyes de viatge, com la Lidia Falcón, de qui va acabar fent-li de secretària. D’administrativa va passar a ser advocada, es volia formar en dret a la universitat per contribuir d’una forma més efectiva als seus principis. La Montserrat ha rebut el premi de la conselleria de Justícia per la seva trajectòria compromesa amb els drets de les dones.
Un llibre per explicar la seva història
Quan la Montserrat es va jubilar tenia clar que una de les coses que havia de fer era escriure un llibre sobre la seva vida dedicat a la seva mare i la seva àvia. Les “heroïnes anònimes”, afirma. El seu avi, en Ollafría, va ser un maqui molt conegut i estimat. En relació amb els maquis afirma que els historiadors li han confirmat un fet que ja sospitava. “Sense les dones dels guerrillers no haurien aguantat ni una setmana”.
El seu pare també va ser un home molt estimat, però va poder exercir la seva militància perquè la seva mare, com tantes altres dones, “van pencar molt per la família i per millorar aquest món”. Aquesta i moltes altres reflexions es troben al llibre Tres generaciones rebeldes.
La cançó de la Montserrat
El programa acaba amb una cançó que agrada i inspira la protagonista del programa. La Montserrat Fernández Garrido ha escollit el tema Los olvidados, de Pedro Pastor y Los Locos Descalzos. Una cançó que posa cada vegada que presenta el seu llibre perquè creu que aquest tema i el seu llibre tenen un gran comú denominador.
Una conversa pausada per inspirar-nos
El programa Vides en primera persona, presentat per Olga Valencia, consisteix en una conversa pausada de mitja hora amb una persona anònima que té una història interessant per explicar relacionada amb la seva professió, experiència vital o transformació. Persones que ens inspiren per la petjada que han deixat o estan deixant en aquest món convuls. Una vida compartida per aprendre i reflexionar. El programa s’emet cada dilluns, a les 21.30 hores, a la la TDT, al web, a l’app i al canal 166 de Movistar+.
Tens una vida per compartir?
Si vols compartir amb nosaltres la teva història perquè creus que pot inspirar, ajudar o emocionar escriu-nos a vides@beteve.cat.
