compartir
“El rugbi és l’amor de la meva vida”. Així de contundent es mostra la Maria, una dona que va provar aquest esport per primera vegada i no l’hi va acabar de convèncer, però alguna cosa dins seu es va despertar i va seguir practicant-lo fins a arribar a ser cinc cops campiona d’Europa amb la samarreta de la selecció espanyola. Un amor que li ha portat amistats, parelles, identitat, autoestima i que ha estat un element fonamental, tot i que no l’únic, per superar una malaltia devastadora, la bulímia.
La pressió estètica
Des que la Maria era petita ja sentia que el seu cos no acabava d’encaixar en un patró determinat. El fet de fer ballet segurament va incrementar aquesta pressió estètica i se li va despertar la “necessitat” de canviar el seu cos i assemblar-se a altres nenes més primes per ser acceptada i valorada. “No podràs fer mai puntes”, li deien les entrenadores. Una frase que la té clavada.
Sentia que no era suficient, feia dietes ja de nena i quan va arribar l’adolescència va esclatar tot. Creia fermament que si canviava el seu cos encaixaria al grup d’amigues i a la societat. El menjar es va convertir en la forma de gestionar les seves emocions, de “controlar” la situació. A poc a poc va anar entrant en un túnel molt fosc, el de la bulímia.
L’infern de patir un TCA durant anys
Hi va haver un primer dia en què la Maria es va provocar el vòmit del que havia menjat amb la idea d’aprimar-se. Va ser la primera vegada de moltes més que vindrien després. “Començo a treure aquesta ràbia infinita de no entendre’m a mi mateixa i m’hi enganxo”, explica. Semblava que “funcionava” però amb el temps es va descontrolar tot. Quan tenia 14 i 15 anys va tocar fons. Arribava a fer fins a cinc ingestes compulsives i vòmits al dia. La gent li deia que estava guapíssima perquè s’havia aprimat, però, per dins, ella se sentia destruïda. “Estava molt cansada, no volia relacionar-me i no podia parar, no sabia com aturar-ho”, recorda.
Un trastorn de la conducta alimentària (TCA) acostuma a anar lligat a les mentides compulsives. La Maria va fer el possible per amagar als seus pares i al seu germà el que estava passant al lavabo. Un dia ja no va poder més. Necessitava ajuda i no va ser capaç de verbalitzar-ho però els va escriure una carta i tota la família es va bolcar a donar-li suport, tot i que el camí no va ser fàcil ni ràpid.
Escriure ha estat una gran eina per canalitzar aleshores i després tot el que li passava. Es va posar en mans de professionals i va deixar de vomitar però no va superar la malaltia. No va ser fins que va començar a jugar a rugbi i també va fer teràpia quan va aconseguir estimar el seu cos i valorar-se a ella mateixa per qui és i no pel seu físic.
Si pateixes o coneixes algú amb un TCA
La Maria Losada ha volgut explicar la seva experiència per posar cara als trastorns de la conducta alimentària, una realitat que en moltes ocasions es viu de forma silenciada i que s’ha d’abordar demanant cita al CAP o contactant amb l’Associació contra Anorèxia i la Bulímia (ACAB).
Ella anima les noies o nois que es puguin trobar amb algun TCA que ho expliquin, que demanin ajuda a un adult de confiança i que deixin de buscar solucions o informació per internet. La Maria assegura que se’n pot sortir si s’aborda de forma adequada.
El rugbi com a teràpia
El seu germà jugava a rugbi des que era petit i a ella mai no li havia cridat l’atenció, però ja d’adolescent es va animar a provar-ho i s’hi va enganxar. D’entrada, però, aquest esport no li va agradar però li va fer sentir molt bé emocionalment. Quan va trepitjar el camp les jugadores li van dir: “És el cos que necessitem!”. Per primera vegada la Maria va sentir que era suficient, que no havia de canviar res. “Crec que aquest és el meu lloc”, va pensar.
Sense dubte ho va ser. Ho va donar tot i es va convertir cinc cops en campiona d’Europa amb la selecció espanyola. El rugbi assegura que ha estat “l’amor de la seva vida” perquè l’hi ha donat molt. No només quant a amistats, parelles o identitat. També li ha permès ser ella mateixa i brillar.
El TCA va quedar sota la catifa
La Maria explica que qualsevol TCA, si no el tractes de debò, torna a sortir. En el moment en què va tenir els partits més importants, la bulímia va tornar a treure el cap. A Austràlia, en un torneig internacional, es va veure tornant a vomitar i va tenir clar que havia d’abordar el problema. Es va posar en mans de professionals que l’han acompanyat de la forma que necessitava.
És molt conscient que tothom que ha patit un TCA “rep missatges al llarg de la vida”, però assegura que la clau rau en aprendre a gestionar-los per no tornar-hi a caure. “Ara tinc altres eines per gestionar les emocions que no impliquen haver de menjar“, admet orgullosa.
Tres lesions de genoll i fi d’etapa
La bulímia no va posar fi a la seva carrera, però les lesions sí. Es va trencar el mateix genoll fins a tres vegades. El darrer cop va sentir que la vida “l’estava posant a prova”. La tercera operació va ser més complicada i li va fer prendre una decisió molt dura però necessària: deixar de jugar. El cos li va demanar parar.
Ella havia projectat tota una carrera professional a l’esport d’elit que va haver de frenar en sec. Encara li costa veure partits de la selecció espanyola, perquè li agradaria estar jugant amb les seves companyes, però tenia clar que no es podia arriscar-se a patir a una altra lesió perquè es podria quedar coixa per sempre més.
Reinventar-se i estimar el seu cos com és
El fet de deixar de jugar a rugbi explica que va ser un cop duríssim. “Ha sigut un procés de dol llarguíssim i molt dur”, admet. “Es com si et morissis”. Amb molta teràpia i expressant molt les emocions ha tirat endavant, però s’ha hagut de reinventar perquè la seva identitat estava absolutament vinculada a l’esport de la seva vida. Actualment s’entrena cada dia i se sent en pau amb el seu cos. Defineix la relació que té amb seu cos “d’agraïment”.
La cançó de la Maria
El programa acaba amb una cançó que agrada i inspira a la protagonista del programa. La Maria Losada ha escollit el tema Bang my head, de David Guetta. Una cançó que se la posava abans de jugar els partits de rugbi i que parla de seguir endavant malgrat les adversitats. El tema li donava força i encara se’l posa quan es troba nostàlgica o ha de prendre una decisió important.
Una conversa pausada per inspirar-nos
El programa Vides en primera persona, presentat per Olga Valencia, consisteix en una conversa pausada de mitja hora amb una persona anònima que té una història interessant per explicar relacionada amb la seva professió, experiència vital o transformació. Persones que ens inspiren per la petjada que han deixat o estan deixant en aquest món convuls. Una vida compartida per aprendre i reflexionar. El programa s’emet tots els dilluns, a les 21.30 hores, a la la TDT, el web, l’app i el canal 166 de Movistar+.
Tens una vida per compartir?
Si vols compartir amb nosaltres la teva història perquè creus que pot inspirar, ajudar o emocionar escriu-nos a vides@beteve.cat.
