Afegeix betevé com a font preferidaQuan mira enrere la Laura Vilar és contundent i assegura que mai no va reprimir els seus sentiments. De ben petita se sentia atreta per les coses femenines i rebutjava tot allò que s’associava als nens. Preferia les joguines de la veïna, es posava els vestits de la mare i els talons de la iaia. De jove es comprava roba de dona, però tornava a casa “vestida de noi”. Fins que un dia va dir prou i va entrar a casa vestida de dona i es va mostrar públicament tal com se sentia. La mare va reaccionar dient: “Això és el que crèiem que passaria”, mentre que el pare mai no la va anomenar Laura, però sí que li deia “la petita”.
Documentació masculina més enllà dels 40 anys
Ara, als 71 anys, la Laura assegura que amb el temps ha entès que “va néixer equivocada” perquè a ella “viure de dona i ser com una senyora no em va costar res”. Una decisió que va prendre en plena transició amb tot el que allò li va comportar. No va poder canviar el seu carnet d’identitat fins passats els 40 anys. Fins llavors, a la documentació oficial encara hi figurava el nom d’Enric, una situació que li va dificultar trobar feina.
Cridada a fer la mili a Cartagena
Precisament aquesta documentació en masculí va fer que la cridessin a fer el servei militar. Vilar recorda aquella etapa com una de les més dures de la seva vida. Explica que, només arribar a Cartagena, li van “tallar el cabell al zero” i li van donar roba militar. “El dia següent em van haver de portar a l’hospital” després de patir una crisi d’ansietat. “Jo deia: Què faig aquí? Que no em veieu? Soc una dona!“, recorda. Després d’una autolesió, els seus pares la van anar a buscar i la seva mare es va enfrontar a comandància perquè aquella situació “no passés mai més” amb altres persones trans. La seva història la van recollir en un article al Tele/eXprés de l’època.” Crec que vaig ser molt valenta en aquells temps d’afrontar coses tan dures”.
Anys de glamur en el món del cabaret
La dificultat per trobar una feina convencional va portar la Laura al món de la nit barcelonina, un espai on assegura que es va trobar acceptada. Durant més de dues dècades va treballar en locals i cabarets de Barcelona, envoltada d’altres dones trans amb qui va crear una autèntica família. “Van ser anys de glamur”, assegura. Entre aquestes amistats destaca la seva relació amb Carmen de Mairena, de qui assegura que era “la persona més bona, més meravellosa, més legal i més amiga”. Quan la seva mare va emmalaltir, va deixar aquella vida per dedicar-se a cuidar-la.
L’amor ha estat una de les grans assignatures pendents: “M’he quedat soltera per vestir sants”, sentencia la Laura. Explica que l’hauria “agradat conèixer un company de vida” però que moltes persones es quedaven només amb la seva condició de dona trans i no valoraven “el cor de la persona”. “Això em va marcar moltíssim quan era jove” confessa però “ara ja no”. La Laura mira enrere amb orgull i assegura que “quan marxi, marxaré en pau i tranquil·litat perquè he viscut i he fet el que he volgut, no el que la vida m’havia predestinat”.
La cançó de la Laura
El programa acaba amb la cançó que ha triat la protagonista que la inspira o que ha format part de la seva banda sonora vital. La Laura Vilar ha triat La vie en rose, d’Edith Piaf, un tema que de ella mateixa cantava en les seves nits treballant al cabaret.
Una conversa pausada per inspirar-nos
El programa Vides en primera persona, presentat per Olga Valencia, consisteix en una conversa pausada de mitja hora amb una persona anònima que té una història interessant per explicar i que està relacionada amb la seva professió, experiència vital o transformació.
Persones que ens inspiren per la petjada que han deixat o que estan deixant en aquest món convuls. Una vida compartida per aprendre i reflexionar. El programa s’emet cada dilluns, a les 21.30 h, a la TDT, el web, l’app i el canal 166 de Movistar+.
Tens una vida per compartir?
Si vols compartir amb nosaltres la teva història perquè creus que pot inspirar, ajudar o emocionar els altres, escriu-nos a vides@beteve.cat.
