Una vegada, un infant quan el va veure va dir sorprès: “un avi acabat de néixer!“. Segurament era la primera vegada que veia de prop una persona amb acondroplàsia. El comentari li va semblar molt tendre. El Josep Maria Alaña explica que moltes vegades la discriminació que ha patit té l’origen en com reacciona la família d’aquell infant que està descobrint la diversitat. “Encara menyspreem molt la diferència”, lamenta.
En el seu cas va tenir tot el suport de la seva família quan van veure que es quedaria petit per sempre. De nen i jove va decidir ajuntar-se amb els més gamberros de la classe per supervivència, era la manera de sentir-se protegit. Després va estudiar Biologia i Pedagogia i es va convertir en un dels primers docents amb acondroplàsia de tota Espanya.
La seva talla petita no ha estat un impedient per ser pare i viure històries d’amor. Ara ja està jubilat i reconeix que li ha costat acceptar-se de veritat, mirar-se al mirall i quedar-se tranquil. Escriure dos llibres l’ha ajudat molt.
A la cerca d’hormones al País Basc
Quan el Josep Maria Alaña tenia aproximadament dos anys, la seva família va veure que passava alguna cosa amb el seu creixement. Era un moment en què l’acompanyament mèdic per als casos d’acondroplàsia era tan deficient que havien de viatjar fins al País Basc per anar a buscar unes hormones tiroidals que en principi l’havien d’ajudar a estirar-se, però al final tampoc li van servir de gaire.
La seva família sempre li ha donat tot el seu suport. Ell era el gran dels germans, tot i que es va acabar quedant el petit de talla, però això no va suposar cap problema a casa. La seva mare, quan arribava a casa tocat perquè algun nen s’havia ficat amb la seva mida, li recordava que ell tenia nas, boca, ulls i que respirava. I el més important, li deia: “Tens cap?”, ell responia que “sí” i ella afegia: “Doncs fes-lo servir!”.
Ajuntar-se amb els gamberros per supervivència
De la mateixa manera que el sistema sanitari no estava a l’altura de la seva condició genètica tampoc ho estava el sistema educatiu. A la seva època encara no se sabia el que era l’escola inclusiva. Recorda que només el professor d’educació física li deia: “fes el que puguis”.
“El pitjor moment és l’adolescència“, recorda en Josep Maria Alaña. La seva estratègia a l’escola per sobreviure a l’assetjament va ser ajuntar-se amb els gamberros, els que treien pitjors notes i acabaven castigats per llençar dards al professor. Assegura que no podia ser molt aplicat perquè diu que li “haguessin trencat la cara de mala manera”. Les “perles” de la classe el protegien, però això implicava haver d’anar cada any al setembre perquè suspenia els cursos.
Funcionari amb acondroplàsia
Ja a la universitat va aplicar-se i es va treure els estudis de Biologia i Pedagogia. Va començar com a docent a Gavà.
L’any 1976 va anar a Madrid a treure’s les oposicions de funcionari i va quedar en primera posició. Tot i això, encara té clavat el comentari d’un membre del tribunal que va dir: “¿Dónde se ha visto un enano dando clases?”. La resta dels postulants li van retreure el comentari i finalment es va convertir en un dels primers docents funcionaris de tot l’Estat espanyol amb acondroplàsia.
Tot i que en veure’l per primera vegada els alumnes i les seves famílies es quedaven “amb cara de sorpresa”, assegura que aquesta reacció inicial durava molt poc. Amb el temps, la seva estatura era més aviat un avantatge a l’hora d’apropar-se als alumnes. “Em veien com un adolescent com ells”, explica en Josep Maria Alaña.
Ara ja està jubilat, però ha estat exercint de professor durant 38 anys, 20 dels quals com a funcionari a l’administració, i també va ser cap de servei. “Als acondroplàsics ens agrada molt manar”, bromeja.
Una història d’amor en dues fases
De petit, en Josep Maria Alaña pensava que no lligaria mai, per això va pensar que fer-se jesuïta podria ser una opció de vida. Aquella idea no va prosperar i la seva mida no ha estat un impediment per tenir relacions de parella.
Ha tingut dues relacions que l’han marcat. Amb una noia va estar sortint un parell de mesos i ho van deixar, però aquella història d’amor tornaria a renéixer 25 anys després. Abans d’això, però, es va casar i va tenir dos fills amb una altra dona. Actualment, comparteix la vida amb aquella primera relació fugaç. Ja fa 20 anys que estan junts. “A vegades et trobes massa d’hora”, conclou.
L’acceptació del propi cos
En Josep Maria Alaña assegura que ha “sortit de l’armari” tard, així és com anomena el fet d’acceptar el seu aspecte físic. Va ser al voltant dels anys 2000 quan va voler contactar amb altres persones que com ell patien acondroplàsia. Reconeix que “passar per la prova del mirall costa molt”.
Escriure els llibres Profe i nan. L’orgull de la diferència o Mamà, papà, aquest any el tutor és un nan sobre la seva història de vida han estat cabdals per posar paraules, aterrar, un sentiment que feia temps que li voltava pel cap.
També assegura que tot i que hem evolucionat com a societat, els nans a l’imaginari popular han tingut un paper negatiu o grotesc. Explica, però, que hi ha cultures que són molt més inclusives amb les persones de talla petita. Posa l’exemple d’algunes persones llatinoamericanes que el toquen al transport públic perquè assegura que “els dona sort”, i ell es deixa fer o posa d’exemple la cultura nòrdica o la naturalitat amb què tracten els nans a El Senyor dels Anells.
Assegura que a Espanya hi ha quatre milions de persones amb discapacitat. “Podria ser un partit polític i guanyaria, el que passa és que no estem junts”, afirma.
La cançó del Josep Maria
El programa acaba amb una cançó que agrada i inspira al protagonista del programa. El Josep Maria Alaña ha escollit la cançó Ítaca de Lluís Llach, i en especial el fragment en el que diu “Més lluny, sempre aneu més lluny, més lluny de l’avui que ara us encadena”. Unes paraules amb les quals s’ha sentit sempre molt identificat.
Aquesta cançó forma part del disc Viatge a Ítaca (1975). L’origen és un poema de Konstantinos Kavafis (1863-1933), escrit el 1911, basat en L’Odissea d’Homer. Anys després, Carles Riba el va traduir al català, i més tard Lluís Llach el va musicar i popularitzar amb aquesta cançó que té una durada de 15 minuts.
Una conversa pausada per inspirar-nos
El programa Vides en primera persona, presentat per Olga Valencia, consisteix en una conversa pausada de mitja hora amb una persona anònima que té una història interessant per explicar relacionada amb la seva professió, experiència vital o transformació. Persones que ens inspiren per la petjada que han deixat o estan deixant en aquest món convuls. Una vida compartida per aprendre i reflexionar. El programa s’emet tots els dilluns a les 21.30 hores a la TDT, el web, l’app i el canal 166 de Movistar+.
Tens una vida per compartir?
Si vols compartir amb nosaltres la teva història perquè creus que pot inspirar, ajudar o emocionar escriu-nos a vides@beteve.cat.
