El 29 de novembre del 1975 el mestre Jaume Tribó i Sagalés (Barcelona, 1945) va iniciar la seva vida laboral al Gran Teatre del Liceu com a mestre apuntador. Ha passat mig segle i amb 80 anys continua amagat al coverol per ajudar els cantants a evitar que es perdin. “No sé fer altra cosa”, bromeja. De fet no té cap intenció de jubilar-se. Explica que el seu pare va viure 102 anys i ell està “apuntat a la llista”.
Ja des de petit volia fer d’apuntador d’òpera, la prosa no li interessava. A casa seva ja escoltava òpera i va començar a anar als teatres amb nou anys. Ha viscut un munt d’anècdotes i hi ha òperes que ha fet prop de 50 vegades. Explica que el repte més gran de la seva feina és quan fa una estrena mundial de repertori contemporani. “És una òpera que no s’ha fet mai!”, emfatitza.
Porta la L del Liceu tatuada
El Liceu és la seva segona casa i és indubtable el coneixement històric i la vinculació emocional que té amb el teatre, fins al punt que va decidir tatuar-se la L del Liceu al pit. Jaume Tribó explica que, a més, és un disseny que està vinculat amb la seva família. El va fer l’any 1908 el seu avi patern, Francesc Tribó i Capdevila, que era dibuixant i pintor. Aquesta L encara hi és a les butaques de la platea.
Va veure com el Liceu es cremava des de la Rambla
Jaume Tribó és un gran coneixedor de la història del Liceu, des que es va inaugurar, el 4 d’abril del 1847, passant per la programació i les característiques dels tres edificis que ha acollit la institució. Explica que el primer edifici només va resistir 14 anys. Es va cremar. El mateix va passar amb la segona reconstrucció, que va estar en peu 132 anys.
El dilluns 31 de gener del 1994, quan hi havia Mathis der Maler, de Hindemith, en cartellera, Tribó va presenciar des de la Rambla com el foc tornava a engolir tot l’edifici. Explica que ho va presenciar al costat del tenor Jaume Aragall i el concertino de l’Orquestra del Liceu Josep Maria Alpiste. “Mirant i callats”, recorda.
“L’olor del Liceu és irrepetible”
L’apuntador del Liceu reconeix que el tercer edifici (l’actual) que ha acollit la institució “havia de ser diferent i ho és”. L’edifici que es va cremar l’any 1994 “era tot de fusta”. Actualment explica que hi ha ciment sota el vellut i els daurats. L’acústica va canviar. L’olor, també. La textura de la barana de l’orquestra, que tantes vegades havia tocat, va esdevenir una altra.
Jaume Tribó sent que l’edifici que va veure com es cremava “tenia animeta”. L’actual creu que encara no. Segons l’apuntador, “d’aquí a uns quants anys li creixerà l’animeta perquè ja comença a ser antic“.
Montserrat Caballé li entregava una rosa al final
“Tothom m’estima molt”, admet. El fet de contribuir a evitar els possibles errors dels cantants assegura que és una feina molt agraïda. Explica que és rebut “amb un somriure“ per part dels cantants. Amb diverses dives va arribar a tenir una relació d’amistat molt especial. Recorda el cas de Montserrat Caballé, que li demanava que fes d’apuntador als diferents teatres on actuava. Així va viatjar bastant.
Al final de l’actuació, quan li lliuraven un ram de flors, ella n’agafava una i s’ajupia per entregar-la a en Jaume, que es trobava amagat al coverol. Encara en té una guardada.
Les seves memòries ja estan publicades
El crític musical i professor universitari Jaume Radigales ha recollit en un llibre les anècdotes i els records de Jaume Tribó al llarg dels més de 50 anys que fa que desenvolupa la feina d’apuntador del Gran Teatre del Liceu. Es tracta del llibre Jaume Tribó: memòries d´un apuntador. Records des del coverol del Gran Teatre del Liceu, que va publicar el 2021 l’editorial Huygens.
La cançó d’en Jaume
El programa acaba amb una cançó que agrada al protagonista del programa i l’inspira. En Jaume esmena que en el seu cas no és cap cançó, és una peça musical. “Sempre busco les rareses operístiques”.
Amb aquest punt de partida ha escollit l’opera Dinorah, de Giacomo Meyerbeer. Explica que és el compositor més famós contemporani de Wagner i Verdi i que aquesta peça en concret al Liceu no s’ha interpretat des de l’any 1887.
Una conversa pausada per inspirar-nos
El programa Vides en primera persona, presentat per Olga Valencia, consisteix en una conversa pausada de mitja hora amb una persona anònima que té una història interessant per explicar relacionada amb la seva professió, experiència vital o transformació.
Persones que ens inspiren per la petjada que han deixat o que estan deixant en aquest món convuls. Una vida compartida per aprendre i reflexionar. El programa s’emet tots els dilluns a les 21.30 h a la la TDT, el web, l’app i el canal 166 de Movistar+.
Tens una vida per compartir?
Si vols compartir amb nosaltres la teva història perquè creus que pot inspirar, ajudar o emocionar escriu-nos a vides@beteve.cat.
