En Francesc Perendreu tenia només 19 anys quan va entrar en un bar del carrer de Tuset i va tirar unes monedes en una màquina escurabutxaques per curiositat. Aquell dia va guanyar i es va pagar un bon dinar. El que va suposar un fet sense importància cada cop va anar agafant més i més pes a la seva vida. Quan anava al bar “a prendre alguna cosa”, el que li demanava el cervell era la dosi de serotonina que li arribava quan interaccionava amb el joc.
Va acabar perdent moltíssims diners, no sap ni quants, però també moltes altres coses, com la parella, la dignitat i temps de vida. Fa més de 30 anys, quan va ser capaç de demanar ajuda, els seus pares el van encaminar a l’Hospital Clínic i es va convertir en un dels dos primers pacients tractats per ludopatia.
De venedor comissionista va decidir fer un gir professional relacionat amb la seva experiència vital per ajudar altres addictes com ell a viure amb una malaltia que només es pot superar deixant de jugar per sempre més. Actualment és el president d’ACENCAS, l’Associació Centre Català d’Addiccions Socials. Com a terapeuta de pacients addictes, també fa xerrades a les escoles i classes a la universitat, i és membre de la Taula del Joc Responsable del Govern espanyol.
El funcionament de l’addicció
En Francesc recorda que qualsevol addicció, ja sigui a l’alcohol, les drogues o el joc, és una malaltia crònica, “igual que la diabetis”, explica. “No és un vici”. Només se’n pot sortir deixant de banda per a la resta de la vida la substància o el mateix joc, en el cas de la ludopatia. “No et recuperes mai”, explica, “però et pots rehabilitar”.
En el seu cas recorda que al principi jugava per evadir-se, però tot va canviar quan va començar a jugar només per recuperar diners. “Aquí és on comença realment l’addicció”, explica.
Perdre molt més que diners
Ell va jugar durant nou anys. “Crec que vaig perdre coses bastant més importants que els diners”, afirma. L’única cosa que retreu en Francesc a la seva primera dona és que no el deixés abans. “No es pot viure amb un ludòpata”, diu. “Era un desastre”. Les mentides assegura que són el comú denominador de molts ludòpates. En el seu cas la grua se li va emportar el cotxe “masses vegades” i arriba un moment que ja “no hi ha límit”. En Francesc recorda que es va arribar a inventar que necessitava diners per curar-se d’una malaltia inexistent i sap de casos de ludòpates que poden arribar a inventar-se la mort d’un fill per aconseguir diners.
En la llista de tot el que va perdre en Francesc, al marge dels diners, assegura que també hi havia l’autoestima, la dignitat, les oportunitats, el temps, la família i la pròpia vida.
Una moneda li va canviar la vida
Així com les monedes el van portar al pou més profund de la ludopatia, una en concret li va salvar la vida per pur atzar. Quan es trobava en ple síndrome d’abstinència amb vòmits i diarrees i pesava només 55 quilos, va decidir sortir al balcó i tirar enlaire l’última moneda que li quedava. En aquell moment va decidir que si sortia cara demanava ajuda i si sortia creu, “adeu”. Va sortir cara. “L’última vegada que he jugat i que he guanyat”, afirma.
“Mare, soc jugador, no puc més”, una trucada desesperada que va fer que la seva mare sortís corrents de casa seva, al Poblenou, fins al Clot, on vivia ell. Van estar dues hores plorant els dos i després, també amb el suport del seu pare, en Francesc es va posar en mans de professionals.
La ludopatia com a tal no existia
Fa més de 30 anys ell no era conscient que era ludòpata, pensava que era “jugador”, però es quedava molt curt. “No existia la paraula ludopatia“, recorda. Quan va arribar a l’Hospital Clínic es va adonar que amb ell “van fer un experiment”. En Francesc Perendreu va ser una de les dues primeres persones tractades de ludopatia a Catalunya, una teràpia d’un any i escaig que va funcionar. Mai més ha tornat a jugar.
Ajudar altres addictes
Quan en Francesc va sentir que hi havia la possibilitat laboral de formar-se com a monitor en toxicomania, va veure la llum. Va ser com una crida. Es va posar a estudiar per ajudar altres addictes. Com a terapeuta, va començar a treballar gràcies a l’espai que li va cedir mossèn Ferran, de l’església de Sant Martí del Clot.
Ha plogut molt des d’aleshores. Actualment és el president d’ACENCAS, l’Associació Centre Català d’Addiccions Socials, des de la qual ajuda altres persones a partir de la seva experiència. Com a terapeuta de pacients addictes també fa xerrades a les escoles i classes a la universitat i és membre de la Taula del Joc Responsable del Govern espanyol.
Actualment assegura que li arriben molts nois, cada vegada més joves, addictes al joc en línia. En Francesc assegura que internet “és una finestra a l’addicció que no tanca mai”, un fet que dificulta molt més sortir-se’n, a diferència de la seva addicció a les màquines escurabutxaques, que desapareixien quan tancava el bar.
La cançó d’en Francesc
El programa acaba amb una cançó que agrada al protagonista del programa i l’inspira. En Francesc Perendreu ha escollit el tema Mediterráneo, de Joan Manuel Serrat, una cançó que es posava a la seva habitació quan es trobava al pou de l’addicció i que sempre li ha donat vida.
Una conversa pausada per inspirar-nos
El programa Vides en primera persona, presentat per Olga Valencia, consisteix en una conversa pausada de mitja hora amb una persona anònima que té una història interessant per explicar relacionada amb la seva professió, experiència vital o transformació. Persones que ens inspiren per la petjada que han deixat o estan deixant en aquest món convuls. Una vida compartida per aprendre i reflexionar. El programa s’emet tots els dilluns a les 21.30 h a la la TDT, el web, l’app i el canal 166 de Movistar+.
Tens una vida per compartir?
Si vols compartir amb nosaltres la teva història perquè creus que pot inspirar, ajudar o emocionar, escriu-nos a vides@beteve.cat.
