El Brian quan era petit s’aixecava ben d’hora i apagava sigil·losament el despertador de la seva mare per arribar tard a l’escola o s’inventava excuses per no anar-hi. El seu malson tenia un nom: assetjament escolar.
En va començar a patir de ben petit, amb quatre o cinc anys. En aquell moment sentia aïllament. Era un nen que portava ulleres i un tapat en un dels ulls. “Era el diferent”, explica. Aquell malestar va anar en augment i amb els anys va derivar en insults, amenaces i, més tard, van arribar les agressions físiques i vexacions per part d’alguns companys d’escola i institut.
En total 12 anys de bullying que li van marcar de ple l’expedient acadèmic, el caràcter o la salut mental. Amb els anys ha decidit revisar aquesta ferida per intentar ajudar els altres. S’ha convertit en activista contra l’assetjament escolar per evitar o frenar al més aviat possible aquest patiment en infants i adolescents.
12 anys d’assetjament en tres centres
Durant la seva etapa educativa va passar per dues escoles i un institut i, en tots els casos, es va trobar amb companys de classe que el van assetjar. “Jo pensava que canviant d’escola tot canviaria, i no”, lamenta.
Explica que en el darrer cicle de primària van arribar les agressions físiques. El van arribar a llançar per l’escala amb un nen que tenia paràlisi cerebral. “Em feia por anar a l’escola”, admet. A l’ESO, en un institut de Palau-solità i Plegamans, explica que el van tancar al lavabo i el van agredir tant al centre com al carrer. Un dia li van clavar un bolígraf a la mà i al coll, i un altre dia s’hi van orinar a sobre. El seu malestar va arribar fins a un punt que li va passar pel cap treure’s la vida en dues ocasions.
No es va abordar el seu cas
El Brian reconeix que actualment l’assetjament està en el punt de mira dels centres i hi ha protocols que, desgraciadament lamenta, no sempre s’activen, però quan ell va ser-ne víctima explica que el personal docent no tenia eines o coneixements. “Ningú feia res”, explica.
A infantil considera que les mestres no van saber incloure’l al grup de classe i, a secundària, a l’institut, recorda quan una vegada el van seure directament amb els seus agressors per parlar del problema. Una iniciativa que només va empitjorar la situació, perquè el van titllar d’acuseta i després encara el van assetjar més. “Van fallar moltes coses, no hi havia protocol”, lamenta. Els seus pares van denunciar una de les agressions però, com que no hi havia proves, va quedar en res.
El ciberassetjament: quan no hi ha descans
Quan aquest maltractament passa la porta dels centres i entra a les pantalles ja no té aturador, explica en Brian. Recorda com uns comentaris negatius al seu perfil de Facebook el van portar directament a eliminar el seu compte en aquesta xarxa per aturar el ciberassetjament. També explica que és molt complex abordar-lo i diu que seria més fàcil si els perfils anessin associats a un document d’identitat.
De víctima a activista
El Brian Giner quan va acabar l’ESO es va agafar un any per pair tot el que havia viscut. Unes vivències que va recollir al llibre Tocat, però no enfonsat, en què explica el seu procés per superar 12 anys d’assetjament escolar.
Des d’aleshores s’ha convertit en un activista contra l’assetjament. Forma part de l’associació Trencats i es dedica a fer xerrades per sensibilitzar sobre aquest tema. També és creador de contingut a les xarxes i col·labora amb els cossos de seguretat per abordar aquest fenomen social des de tots els angles.
La cançó del Brian
El programa acaba amb una cançó que agrada i inspira el protagonista del programa. El Brian Giner ha escollit Flashdance… What a feeling, un tema que va catapultar Irene Cara quan el va ballar al film Flashdance (1983). L’ha escollit perquè li agradava a la seva mare, que ja no hi és, i l’hi vol dedicar. Diu que és al cel i que l’acompanya des d’allà dalt. El seu pare tampoc és viu. El Brian va perdre amb 22 anys, ara fa quatre anys, “dos pilars de la seva vida”, els seus pares.

Una conversa pausada per inspirar-nos
El programa Vides en primera persona, presentat per Olga Valencia, consisteix en una conversa pausada de mitja hora amb una persona anònima que té una història interessant per explicar relacionada amb la seva professió, experiència vital o transformació. Persones que ens inspiren per l’empremta que han deixat o estan deixant en aquest món convuls. Una vida compartida per aprendre i reflexionar. El programa s’emet tots els dilluns, a les 21.30 hores, a la la TDT, el web, l’app i el canal 166 de Movistar+.
Tens una vida per compartir?
Si vols compartir amb nosaltres la teva història perquè creus que pot inspirar, ajudar o emocionar escriu-nos a vides@beteve.cat.