Al mig de la plaça de Francesc Macià hi ha un llac que té la forma de l’illa de Menorca. El motiu és que Nicolau Maria Rubió i Tudurí, l’arquitecte i dissenyador del lloc, era menorquí i va voler fer un homenatge al seu lloc de naixement.
Una plaça i una avinguda per la monarquia
El jardí de la plaça Macià és del 1925. En aquella època, la ciutat s’acabava a la plaça de Francesc Macià actual. Barcelona estava a punt de celebrar l’Exposició Universal del 29 i no disposava d’un lloc on la reialesa pogués residir durant el llarg període que havia de durar. La burgesia catalana i els grans empresaris es van encarregar de proveir la monarquia d’un lloc per estar, el Palau de Pedralbes. D’aquesta manera, es va fer necessari construir un accés al palau, és a dir, la prolongació de la Diagonal, i el disseny de la rotonda per endreçar el trànsit. Com que aleshores la circulació era escassa, Rubió i Tudurí va concebre un jardí accessible als vianant amb una vorera, cosa que avui és inexistent.
El disseny del jardí
Al principi, era una plaça més arbrada. L’objectiu de la vegetació era evitar les visuals que deixaven al descobert els canvis de secció de la Diagonal, amb 50 metres a la part antiga i 82 a la nova.
Rubió i Tudurí va dissenyar la plaça com un paisatge llatí, un estil molt propi de l’arquitecte. Hi ha la peça d’aigua central —el llac amb forma de l’illa de Menorca— i un grup de rosers molt important en forma orgànica. També hi ha les plantacions d’arbres, originals de Rubió i Tudurí, encara que reforçades. A la plantació original hi havia més pollancres i més xiprers. Actualment també hi ha cortadèries, uns plomalls blancs que es van incorporar posteriorment i que no formaven part del disseny original, com passa amb una paraigüets. L’element més interessant del jardí és un arbre molt utilitzat per Rubió i Tudurí, el bellaombra.
El paisatge resultant és melancòlic i serè. Rubió i Tudurí volia mostrar, així, la dissort que havia patit el comte d’Urgell, que havia perdut totes les seves terres.
Més jardins de Rubió i Tudurí a la ciutat
Rubió i Tudurí va ser director del Servei de Parcs i Jardins des del 1917 fins al 1937. Arquitecte i paisatgista, és autor d’alguns del jardins més importants de Barcelona, com els Jardins de Pedralbes, el Turó Parc o Montjuïc. La seva última obra va ser la plaça de Gaudí, inaugurada poc després de morir, el 1981.
