El 19 de maig del 1960 van tenir lloc al Palau de la Música els anomenats fets del Palau, un acte de protesta contra el règim franquista que va donar impuls al moviment catalanista. Un dels detinguts Josep Espar Ticó, empresari i activista polític ens ho explica.
Objectiu: ‘Cant de la senyera’
El 19 de maig, el dia dels fets, estava previst fer un homenatge al Palau de la Música a Joan Maragall. Una de les cançons que havia de cantar aquell dia l’Orfeó era ‘El cant de la senyera’, però el governador civil, Felipe Acedo Colunga, ho va prohibir. Aquesta cançó se solia cantar en aquella època com a himne quan no es permetia cantar ‘Els segadors’.
Els militants catalanistes tenien la moral alta perquè acabaven de guanyar la batalla contra Galinsoga. La consigna aquella nit era clara: “Si no deixen cantar l’Orfeó, cantarem nosaltres”. Aquest “nosaltres” comprenia un grup d’intel·lectuals i activistes polítics procedents de l’Acadèmia de la Llengua Catalana i de l’entorn, bàsicament.
La preparació
Aquell matí es va posar una bandera catalana de grans dimensions entre dues torres de la Sagrada Família. Els organitzadors de la protesta es van confabular per seure tots junts aquella nit al Palau per ser més forts. Per aquest motiu, van seure plegats al galliner del Palau. Espar Ticó destaca que “estaven preparats”.
Els fets
“Una cosa és dir-ho i una altra, fer-ho”. Espar Ticó recorda que, arribat el moment, el públic aplaudia i l’Orfeó va fer un silenci. La sala es va quedar callada. I Espar Ticó, “agafant unes forces increïbles”, es va aixecar i es va girar de cara als companys que tenia al darrere. Però en aquell moment va aparèixer un policia a cada banda. Uns instants de dubte i, de cop, el públic va començar a cantar: “Al damunt dels nostres cants…”. Tothom cantava però Espar Ticó, no, perquè els policies l’havien agafat cadascun per un braç.
Espar Ticó, segons relata, se’n va treure un del damunt amb un gest del braç dret i un altre, amb un gest de l’esquerre. Com a resultat, va sortir disparat per l’escala. Allà es va trobar que dos policies més retenien el seu germà. Espar Ticó va etzibar un cop de puny a la cara a un d’ells i va marxar. Per fugir de l’escena sense aixecar sospites, Espar Ticó es va agafar una noia com si fossin parella i així va aconseguir arribar al carrer. Un cop a la via Laietana, la qüestió més urgent era trucar a Jordi Pujol per avisar-lo que la policia l’aniria a detenir.
Pujol, detingut
Jordi Pujol es va deixar agafar. Va ser detingut i torturat. Un consell de guerra el va condemnar a set anys de presó. Al judici va pronunciar les famoses paraules “Som una joventut que puja amb uns drets i una il·lusió per la democràcia i per la catalanitat”. Tot plegat, va resultar un punt d’inflexió en el lideratge polític de Jordi Pujol dins el moviment catalanista.
Josep Espar Ticó, empresari i activista polític i cultural, i participant en els fets, ho va explicar en aquest capítol de ‘Va passar aquí’, el 2018.
