El panot de la flor que cobreix gran part dels carrers de Barcelona s’ha convertit en una icona de la ciutat. Tan és així, que molts turistes s’emporten com a record de la ciutat objectes amb aquesta imatge. Però l’origen d’aquest panot no és del tot clar.

L’origen del panot

L’origen del famós panot és incert, però a la Casa Amatller, al passeig de Gràcia número 41, hi ha un paviment que podria haver servir d’inspiració pel panot. Forma part de terra del vestíbul de l’edifici. Es tracta de pedres tallades en peces de 40 centrímetres per 80, i 20 de gruix. La flor de l’ametller hi és tallada en baix relleu dins de cada quadrat. L’arquitecte de l’edific és Puig i Cadafalch, i per aquest motiu, se li ha atribuït sovint l’autoria dels panots.

La Casa Amatller és plena de flors com a motiu ornamental: forjats, vitralls, paviment, etc. És un homenatge a la persona que va encarregar la restauració de l’edifici, la industrial de la xocolata Antoni Ametller.

Can fanga

A finals del segle XIX, la ciutat estava en un procés d’expansió i a través de la construcció de l’Eixample es va urbanitzar un gran espai que anava fins a la vila de Gràcia. Malgrat es van fer edificis i vorades, i es va plantar l’arbrat, el paviment, la xarxa de clavegueram i la il·luminació van arribar molt més tard. Per aquest motiu, quan plovia, l’aigua corria en direcció al mar convertint els carrers en autèntics rius de fang. Això era un problema de salut pública però també oferia una imatge molt negativa als turistes, que s’esperaven trobar una ciutat més desenvolupada i elegant. Les publicacions satíriques de l’època, com ‘L’Esquella de la Torratxa’, en feien broma i a causa dels acudits, Barcelona va començar a ser coneguda com la ciutat del fang, i als seus habitants, com els de can fanga.

La pavimentació de l’Eixample

La comissió de l’Eixample s’havia d’encarregar de la pavimentació completa de la ciutat, però la tasca va quedar a mig fer. Aleshores, els propietaris van anar pavimentant l’espai de davant dels seus locals i edificis pel seu compte.

En aquest caòtic context, la comissió de l’Eixample va decidir, el 1906, unificar els criteris de pavimentació i va estandaritzar els materials, limitant-los a cinc models de llosetes de ciment. La fabricació dels panots es va adjudicar a Ramon Escobar, però l’encàrrec era massa gran i el va traspassar a l’empresa Escofet.

El 1908, el carrer de Fontanella va ser el primer de Barcelona que va estar tot pavimentat amb el panot de la flor.

D’aquells cinc models, avui en dia només se’n fan servir dos: el model de quatre pastilles i el panot de la flor.