La tornada d’una nit de festa dels mariners de la Sisena Flota dels EUA es va convertir en tragèdia quan la barcassa que els transportava va xocar contra un altre vaixell. Alfons Ferrer, Carlos Oller, Lluís Tarroja i Agusto Cantero, membres de rescat del CRIS (Centre de Recuperació i Investigacions Submarines), recorden aquella tràgica nit.
L’accident
El 17 de gener del 1977, 49 mariners americans van perdre la vida davant el Port Vell de Barcelona. Eren membres de la tripulació del portahelicòpters USS Guam i del vaixell amfibi USS Trenton, de la Sisena Flota dels EUA, fondejats fora del port.
La barcassa havia sortit des de Colom i en arribar a l’altura del Worl Trade Center actual, va col·lidir amb un vaixell de mercaderies anomenat Urlea que entrava al port ajudat per uns remolcadors. La barcassa, sembla, anava sobrecarregada, amb més passatgers dels recomanats. Tal com va topar amb el vaixell de càrrega, va bolcar i es va enfonsar.
Una suma de factors
Hi ha algunes raons que podrien explicar la gran quantitat de mariners ofegats. La primera és que potser alguns dels mariners no sabien nedar. S’hi suma que era hivern i que els militars anaven vestits amb roba gruixuda i botes, cosa que fa molt més difícil mantenir-se flotant. A més, la tropa tornava d’una nit de festa i, probablement, les condicions físiques no devien ser òptimes. Per acabar-ho d’adobar, la visibilitat era pràcticament nul·la perquè l’accident va passar a plena nit.
El rescat
El CRIS (Centre de Recuperació i Investigacions Submarines) és un club esportiu que en aquella època col·laborava amb els bombers en temes de rescat al mar. Quan es va produir el naufragi, se’ls va avisar immediatament. Lluís Tarroja, un dels membres de l’equip de rescat del CRIS recorda la seva participació d’aquella nit.
Només arribar, em vaig llançar a l’aigua. La principal dificultat va ser la manca de visibilitat.”
Cal tenir en compte, com el mateix Tarroja explica, que en aquella època les clavegueres de la ciutat desballestaven en aquell punt i això creava un fons marí fangós amb poca visibilitat. El rescat es va fer a les palpentes.
Recordo tocar moltes cames. Eren les de dos mariners que havien mort ofegats abraçats.”
Per superar la manca de visibilitat, l’equip de rescat va llançar unes plomades lligades a una boia per una corda. Per aquesta corda baixaven dos rescatadors assegurats amb un mosquetó. Fent servir la corda principal com a eix, i lligats a una altra corda, feien cercles concèntrics per assegurar-se que no deixaven ni un pam de terreny sense rastrejar. Tarroja recorda que el fons submarí era tan brut de llot que si s’hi enfonsava el braç, costava de treure. D’aquesta manera, van treure 48 cossos, més un que va sortir surant un dies després.
En el rescat també hi van intervenir barques de suport, com ara Zodiacs i altres embarcacions pneumàtiques. Així que anaven sortint els cossos sense vida, eren pujats en aquestes embarcacions i els mariners americans els anaven posant en sacs. Com diu Agusto Cantero, “un cop al sac, tiraven la cremallera i aquí s’acabava la història“.
