Sarrià volia mantenir-se com a municipi independent de Barcelona i es va resistir a la seva annexió fins que a principis del segle XX va haver de claudicar.

El municipi de Sarrià va néixer com a població rural cap al segle XIII. El formaven l’església, una petita població al voltant i les masies de la vora. A principi de segle XX, el nucli urbà de la Vila de Sarrià era molt petit en relació amb la ciutat de Barcelona. En el moment de l’agregació, no arribava als 9.000 habitants. A més, era una població molt disseminada, amb masies, torres d’estiueig i, sobretot, convents i institucions d’ensenyament religioses. El clima era molt bo, i l’aigua abundant gràcies als torrents que baixaven de Collserola. Era, per tant, un nucli molt tranquil i amb grans extensions de terres de conreu de la millor qualitat. Amb tant de terreny, gairebé totes els ordes religiosos, com els Salesians o els Caputxins, s’hi van instal·lar i hi van construir grans edificis.

Barcelona va annexionar-se la Vila de Sarrià gràcies a una llei promulgada al segle XIX, per la qual, una població de més de 100.000 habitants, podia absorbir els municipis limítrofes sempre que toqués la trama urbana. Això és el que va passar el 1897 quan es van agregar a Barcelona els antics municipis de Sants, Sant Andreu, Gràcia i tota la resta. Però Horta i Sarrià s’havien salvat fins a aquell moment perquè des de Madrid s’havia considerat que eren allunyats de Barcelona i que no compartien trama urbana. El 1904, Horta es va incorporar i Sarrià va quedar als llimbs, però aprofitant que en aquella època Francesc Cambó era ministre del Govern espanyol, es va aconseguir desencallar l’expedient. L’annexió, però, va trobar amb una forta oposició del veïnat. Cal tenir en compte que a Sarrià pràcticament no hi havia classe obrera, perquè no hi havia fàbriques, i en canvi hi havia molts religiosos i religioses, que tenien por de formar part d’una ciutat com Barcelona amb grans tensions socials, amb el pistolerisme, en ple auge.

Sarrià va ser annexionada l’1 de gener del 1922. A partir de l’annexió, la població es va anar integrant a la ciutat com ja ho havia fet abans gràcies a l’arribada del tren. La població va créixer i la construcció de nous edificis durant la primera meitat del segle XX va convertir Sarrià en un dels nuclis més rics de Barcelona. Malgrat tot, sempre va conservar la seva personalitat i un cert ambient de poble que encara manté.