Al cor del barri Gòtic, el carrer Ample acull des de l’any 1990 una iniciativa que ha esdevingut un pilar fonamental en l’atenció a les persones en situació d’exclusió social severa. Es tracta del pis d’inclusió Ítaca, un espai que va néixer amb la finalitat humanitària d’oferir un final digne a aquelles persones que, als anys 90, afrontaven la solitud de la mort a causa de la pandèmia de la sida.
Els orígens: acompanyar en la dignitat
El projecte va ser impulsat pel pare Josep Costa, un franciscà amb una llarga trajectòria de cooperació social a Bolívia, i per sor Genoveva Masip, una figura molt vinculada al barri del Raval. Davant la crua realitat d’aquells anys, en què moltes persones morien soles al carrer o en pensions sense cap tipus de suport mèdic ni emocional, els fundadors van decidir habilitar aquest habitatge com a refugi.
Durant aquella primera etapa, el pis tenia una capacitat per a vuit persones. La missió era clara: garantir que ningú hagués de morir en la solitud. Les persones voluntàries, que dedicaven matins, tardes i nits a l’acompanyament, van atendre perfils molt diversos, des de persones amb històries de vida marcades per la marginació fins a individus amb passats inesperats, com un dels implicats en l’atracament al Banc Central.
De l’acompanyament al final de la vida a la recuperació de l’autonomia
Amb l’arribada dels tractaments antiretrovirals a finals dels anys 90 i principis dels 2000, la naturalesa del projecte va evolucionar. El pis d’inclusió Ítaca va deixar de ser un centre exclusivament de cures pal·liatives per convertir-se en un espai d’acompanyament a la vida. Gràcies a la nova medicació, el VIH va passar a ser una malaltia amb la qual es podia conviure, permetent que moltes persones recuperessin la seva autonomia.
D’aquesta manera, la Fundació Acollida d’Esperança —impulsora de l’expansió del model, incloent l’obertura d’un altre centre a Badalona— va consolidar un mètode de treball basat en la inserció sociolaboral.
Avui, els usuaris que passen pel pis d’Ítaca realitzen un procés d’un o dos anys amb l’objectiu de reconstruir les seves vides, millorar la seva salut i guanyar la independència necessària per reintegrar-se a la societat.
La lluita contra l’estigma actual
Tot i els avenços mèdics, des de l’entitat es fa èmfasi en la persistència de l’estigma social que encara arrosseguen les persones seropositives. Segons els testimonis vinculats al pis, la incomprensió persisteix tant en l’àmbit familiar com en el social.
Actualment, una de les tasques més rellevants del projecte és la pedagogia. Es recorda a la ciutadania que, gràcies als tractaments moderns, el virus pot esdevenir indetectable i, per tant, intransmissible.
