L’avinguda Meridiana durant molts anys va ser una autopista urbana de sis carrils per banda. Ferran Solé, arquitecte i urbanista, explica al Va passar aquí que això va provocar que “durant una època” la Meridiana tingués “uns ponts que la travessaven“, perquè els vianants la poguessin creuar “amb una certa seguretat”.
La construcció dels ponts
Solé assenyala que als anys 60 “els ponts que es van fer inicialment eren tres“. Una d’aquestes construccions estava al carrer de Rogent, l’altra a l’altura dels carrers de Mallorca i de València i l’última a la plaça de Ferran Reyes. Solé destaca que “entre el primer i l’últim hi havia aproximadament un quilòmetre de distància“. Això volia dir, afegeix Solé, “que els vianants havien de caminar com a mínim mig quilòmetre per no haver de travessar a peu la Meridiana”.
Aquests ponts, apunta Solé, “no tenien gaire respecte per a les persones“. Per exemple, des de les escales del pont del carrer d’Aragó-Rogent “gairebé es podia tocar la gent del balcó si es baixava per les escales”. És a dir, assenyala Solé, “no respectaven ni la privacitat dels veïns”.
El desmantellament als anys 80
Als anys 80, explica Solé, “els veïns van començar a reclamar una certa pacificació i humanització de la Meridiana”. Això passava, afegeix Solé, per “desmantellar els ponts i fer que la gent pogués circular més a peu pla i facilitar la interconnexió entre els dos costats de la Meridiana”. Aquest fet va coincidir amb l’arribada dels ajuntaments democràtics i els ponts de la Meridiana es van començar a desmantellar. Tot i això, el pont de la plaça de Ferran Reyes no es va acabar de desmuntar fins a l’agost del 1993.
Solé destaca que el pont “és una manera d’unir o connectar dos llocs que estan separats per un obstacle”. Però apunta que en el cas de la Meridiana “l’obstacle el vam crear nosaltres i vam fer uns ponts” per saltar-lo. “L’estratègia ara”, afegeix Solé, és “eliminar l’obstacle després d’haver eliminat els ponts“.
