El projecte de la plaça Reial va partir dels liberals revolucionaris durant el Trienni Liberal. L’objectiu era acollir el conjunt de la ciutadania de Barcelona. Però l’obra no es va executar fins tres dècades després, i quan es va executar, es va fer en honor de la monarquia d’Isabel II.

La plaça data de mitjans del segle XIX, però en aquest espai, abans d’haver-hi una plaça, hi havia un convent, el dels Caputxins, de la Santa Madrona. Aquest convent havia estat prèviament a la falda de la muntanya de Montjuïc, però durant el setge del 1714 va ser enderrocat i va ser traslladat al centre de la ciutat, al costat de la Rambla.

Un projecte fallit

El 1820, amb l’arribada dels liberals al poder, durant el Trienni Liberal, es va projectar construir una plaça que havia de ser la més gran de la ciutat i l’havia de vertebrar a partir de la Rambla. Al projecte inicial, aprovat l’any 1822, la Rambla havia de creuar la plaça per la meitat: per una banda es volia enderrocar el convent dels Trinitaris Descalços i, per l’altra, es volia enderrocar el dels Caputxins. Finalment, aquesta proposta no va tirar endavant. El projecte que finalment es va dur a terme va ser construir la plaça a l’espai del convent dels Caputxins.

La plaça s’havia de dedicar als herois nacionals, no únicament als herois liberals, com Luís de Lacy, sinó a tots aquells que haguessin lluitat per les llibertats dels catalans, com Pau Claris o a Joan Fiveller.

L’any 1823, es van iniciar les obres de la plaça i a tal efecte es va enderrocar el convent dels Caputxins, però el projecte es va abandonar poc després pel final del Trienni Liberal. Amb el retorn al poder dels absolutistes es va restaurar la monarquia de Ferran II i va tenir lloc el que s’anomena la Dècada Ominosa. Aleshores es va prendre la decisió de reconstruir el convent, que es va acabar el 1829. Al cap d’un temps, es va produir la primera de les bullangues que va patir la ciutat, amb la crema de convents que va afectar parcialment el dels Caputxins.

No obstant això, a partir del 1839, el convent es va reformar i es va transformar per convertir-se en el gran teatre de la ciutat, el Teatre Nou. Aquest teatre va funcionar des de principi dels 40 fins al 1848, quan el Gran Teatre del Liceu ja feia un any que s’havia inaugurat i deixava sense sentit la seva existència. D’aquesta manera, es va tornar a activar la proposta de fer una plaça en aquesta zona.

El projecte definitiu

El 1848 es va iniciar un concurs per decidir com havia de ser la plaça i a qui s’havia de dedicar. Les propostes van ser diverses, però totes tenien en comú l’exaltació de la monarquia. Hi havia propostes per recordar Guifré el Pelós o al Consolat de Mar, referents inequívocs de la Renaixença. Però el projecte que finalment va tirar endavant és el dedicat als Reis Catòlics. És obra de l’arquitecte Francesc Daniel Molina, mentre la font de les Tres Gràcies va ser una iniciativa d’Antoni Rovira i Trias.

El 1854, va començar la construcció de la plaça i tres anys després s’hi va erigir una estàtua dedicada a Ferran el Catòlic. Aquesta estàtua es va construir primer en guix i quan es va posar la definitiva, de bronze, es va treure i no va tornar més. Malgrat la dedicatòria, la gent coneixia el lloc com la plaça dels Caputxins, fins que el 1859 se li va canviar el nom oficialment i es va passar a dir plaça Reial.