Per als barcelonins la plaça de Catalunya és un lloc de trobada i un punt de referència entre la Ciutat Vella, la Rambla i l’Eixample. Però la història d’aquesta plaça no comença fins ben entrat el segle XIX, quan es va plantejar per primer cop la urbanització d’aquest espai indefinit i caòtic. ‘Va passar aquí‘ recull la història de la plaça de Catalunya, un espai emblemàtic de Barcelona.

Un descampat amb barraques de firaires

Fins a l’enderrocament de les muralles de la Ciutat Vella, el 1858, l’espai que ara ocupa la plaça de Catalunya va ser una esplanada on s’instal·laven mercats a l’aire lliure dels comerciants que entraven i sortien de la ciutat. Un cop eliminades les muralles i amb la construcció de l’Eixample de la ciutat, el 1859, la plaça Catalunya es va convertir en un espai encara sense urbanitzar on es concentraven diversions populars, com ara alguns teatres de temporada. Una de les atraccions principals eren les barraques del “pasen y vean”, on s’exhibia tot allò que tenia un interès sobrenatural.

Amb la urbanització de la plaça, tota aquesta activitat es va desplaçar a l’avinguda del Paral·lel, inaugurada el 1894 i convertida en el nou centre de l’espectacle barceloní.

El Paral·lel, una avinguda de teatres i revolucionaris

La urbanització de l’espai

El 1862 l’Ajuntament de Barcelona es va proposar d’urbanitzar l’espai de la plaça de Catalunya per primera vegada, ja que el Pla Cerdà, de 1859, no havia previst una plaça en aquest lloc. En aquella època, el descampat ja era conegut com la plaça de Catalunya i hi havien anat apareixent construccions de forma caòtica. Però el permís oficial per urbanitzar la plaça no es va concedir fins al 1889, amb motiu de l’Exposició Universal del 1888.

El concurs de la urbanització el va guanyar l’arquitecte Pere Falqués i la primera etapa es va iniciar el 1902. La segona etapa es va dur a terme amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929.

La construcció de l’Eixample

Els cafès modernistes

Amb la construcció de l’Eixample, la plaça de Catalunya es va posar de moda i es va convertir des del primer moment en lloc de trobada dels barcelonins. En aquest espai entre la Barcelona antiga i la moderna, s’hi van instal·lar diversos cafès i el Circ Ecuestre Alegría. El primer edifici de la plaça va ser la Casa Gibert (1860). Més tard també s’hi van fer grans edificis d’habitatges i un dels primers dedicats a oficines.

Els cafès de la ciutat vella van obrir locals nous a la plaça, amb grans estructures gràcies a la renovació de l’arquitectura del ferro. Els cafès modernistes més famosos de plaça de Catalunya eren La Pajarera o la Maison Dorée, freqüentat per la flor i nata de Barcelona. En la decoració d’aquests locals hi van participar arquitectes de renom com August Font i Elies Rogent.

El Zurich i l’Hotel Colón

Un dels primers locals de la plaça és l’actual Cafè Zurich, que originàriament, el 1862, era la cantina de l’estació de Ferrocarrils de la Generalitat, anomenada La Catalana. Aquesta cantina es va convertir en una xocolateria i, després, un català que havia viscut a Suïssa va recuperar la cantina i li va posar el nom de Zurich. Des d’aleshores, i durant 100 anys, el Zurich s’ha convertit en punt de trobada de la gent que va al centre.

Un altre establiment emblemàtic de la plaça de Catalunya era el Cafè Colón, més tard ampliat i convertit en l’Hotel Colón. Aquest luxós hotel va començar a funcionar el 1902. El 1916 es va ampliar i el 1918 se’n va fer una altra reforma que el va deixar amb la imatge que habitualment veiem a les fotografies d’època, amb 200 habitacions. Es va convertir, d’aquesta manera, en l’hotel més gran i luxós de la ciutat. 

L’ornamentació de la plaça

L’any 1915 unes alzines provinents del pantà de Vallvidrera van substituir les palmeres del disseny original de la plaça. De les 45 alzines originals, en queden 32.

El 1927 l’Ajuntament va convocar un concurs públic per decidir quines escultures anirien a la plaça. S’hi van presentar el bo i millor dels escultors de l’època: Josep Clarà, Pau de Gargallo, Josep Llimona, Viladomat, Otero, etc. D’aquella època, en queden ‘La deessa’, de Clarà; el ‘Pastor’, de Pau Gargallo, i obres de Josep Llimona, Enric Casanovas o Enric Monjo. El 1991 s’hi va instal·lar el monument a Francesc Macià, de Josep Maria Subirachs.

Les Fonts Bessones de plaça de Catalunya es van construir l’any 1959, el mateix moment en què es va posar el paviment de la Rosa dels Vents. L’autor del projecte de les fonts va ser Espiau Seoane, qui aleshores ocupava el càrrec de cap de servei de Jocs d’Aigua i Il·luminacions de l’Ajuntament de Barcelona.

La plaça, espai clau a la Guerra Civil

La plaça com a lloc de trobada i esbarjo, i els seus famosos cafès, van passar a la història amb l’esclat de la Guerra Civil. Tots dos bàndols eren conscients de la importància estratègica de dominar la plaça i se la van disputar des del primer dia: el 19 de juliol del 1936, la plaça de Catalunya va ser l’escenari d’una autèntica batalla campal. Durant la batalla, les forces fidels a la República es van fer amb el control dels edificis de la part nord de la plaça, com l’Hotel Colón, des d’on es va fer la famosa foto de la miliciana del fusell. Aquell mateixa jornada, un testimoni va presenciar l’assassinat a sang freda de dos policies de la Generalitat. El crim va quedar immortalitzat en una fotografia de Francesc Centelles que va servir per aclarir, en part, els fets 80 anys més tard.

Acabada la guerra, el 28 de gener del 1939, l’Exèrcit franquista va oficiar una missa a la plaça de Catalunya per celebrar la victòriaS’hi van aplegar milers de catòlics que havien estat amagats durant el conflicte.

La Guerra Civil a Barcelona

El subsol de la plaça: un caos comandat pel transport

El subsol de la plaça de Catalunya és, en paraules de l’arquitecta Rosina Vinyes, “Un embull de túnels on es perd la noció de l’espai perquè no hi ha referents, se’n vol sortir ràpid perquè no hi ha confort espacial”. Rosina ha cartografiat el subsol de la ciutat i destaca la necessitat de posar ordre al de la plaça de Catalunya.

El subsol de la plaça de Catalunya és un laberint d’estacions i túnels del metro i dels Ferrocarrils de la Generalitat. Sota la plaça es va fer, el 1924, la primera línia del metro de Barcelona, entre Catalunya i Lesseps, l’embrió de l’actual Línia 3, la verda. Un parell d’anys més tard, el 1926, es va inaugurar l’anomenat Metro Transversal, que cobria un tram de l’L1 actual, la vermella. El 1929 es va soterrar el Ferrocarril al carrer de Pelai.

L’intercanviador subterrani, que connecta metro i ferrocarrils, s’ha convertit en una autèntica plaça sota terra per on passen diàriament 60.000 persones. Els estudis diuen que cal reformar-lo urgentment.

A més del transport, sota la plaça de Catalunya hi ha una oficina de turisme, dos pàrquings o les antigues instal·lacions com la comissaria de policia. Abans, però, el 1940, s’hi va obrir l’Avinguda de la Llum, la primera galeria comercial subterrània de la ciutat i d’Europa. Aquest eix comercial va tancar el 1990 i actualment en queden pocs rastres visibles.

D’eix financer a eix comercial

Després de l’èxit d’aquests cafès, la plaça es va convertir en el que avui anomenaríem un districte financer, perquè una quantitat de bancs considerable van escollir aquest lloc tan cèntric per instal·lar-hi la seu: Banc d’Espanya, BBVA, Banesto, Banc de Vizcaya i Banc Central. Precisament el Banc Central va ser l’any 1981 l’escenari d’un sonat atracament lligat al cop d’Estat del 23 de febrer d’aquell mateix any.

Però també les entitats financeres acabarien per gairebé desaparèixer de la plaça de Catalunya per deixar pas, a poc a poc, als grans centres comercials: Banesto es va convertir en la botiga d’Apple; Banc Central, en Sfera; o Banc Vizcaya, en el Hard Rock Café. L’Edifici Telefònica, El Corte inglés, El Triangle, Zara o Desigual completen el panorama de la plaça.

Espai de protesta i reivindicació

Les darreres dècades, la plaça de Catalunya s’ha convertit en l’espai preferit pels ciutadans per manifestar-se o fer-hi trobades de protesta i reivindicatives. La tradició ve de lluny i ja l’abril del 1891 es va fer a la plaça de Catalunya el primer gran míting de dones obreres per reivindicar els seus drets com a treballadores. Anys més tard, va ser escenari de protestes contra la dictadura franquista, contra la globalització, contra les polítiques dels governs central i autonòmic o a favor de qüestions de tota mena: independentisme, drets humans, persones sense llar, etc.

Potser una de les manifestacions més importants que s’han viscut a la plaça de Catalunya va ser la de l’anomenat moviment dels “indignats”, una acampada d’impugnació del sistema que va començar el 15 de maig del 2011 i que va durar fins al 30 de juny. També va ser impactant la manifestació de protesta contra els atemptats de la Rambla i Cambrils l’agost del 2017, de la qual va sorgir el crit espontani “No tinc por”.