Al número 100 del carrer de Viladrosa, davant de la parròquia de Sant Sebastià, hi havia la Penya Flamenca Enrique Morente. El cantaor i exmembre d’aquesta entitat, Lluís Cabrera, explica al Va passar aquí que tenia 16 anys quan va impulsar “amb altres joves la creació i la fundació de la penya”.
Morente, antifranquisme i vetllades fins a la matinada
Cabrera assenyala que té el record d’Arbuniel, el seu poble natal de Jaén, on el tiet Paco i el cosí Juan el Cojo cantaven a les tavernes i a les festes. Quan ell tenia nou i anys i la seva família va arribar a Barcelona van continuar anant als bars de gent andalusa dels carrers de Simancas, Argençola i via Favència per cantar i tocar la guitarra de forma improvisada. Amb la creació de la penya flamenca el 1970, apunta Cabrera, van continuar fent el mateix, però “d’una manera més ordenada”.
Cabrera destaca que van posar el nom d’Enrique Morente a la penya “perquè era un cantaor diferent, més trencador i també un lluitador llibertari“. Assegura que el van “portar moltes vegades” i li van muntar recitals per poblacions com Cornellà, Badalona, Santa Coloma i Sabadell.
Tot i això, remarca Cabrera, ho organitzaven “a través dels moviments antifranquistes de l’època que estaven treballant a les associacions de veïns o els ateneus”. Aquestes vetllades flamenques s’organitzaven dissabte a la nit, recorda Cabrera, on ell era un dels més joves i feia “d’incitador i presentador”. A vegades s’allargaven fins a la matinada i arribaven a ser més de 100 persones, explica Cabrera, i a mesura que alguns socis marxaven es posaven en cercle.
Implicació amb el barri
Cabrera insisteix que “no estàvem allà només amb el flamenc”, ja que “hi havia una activitat social i cultural molt potent i vinculada a l’Associació de Veïns de Verdum”. També organitzaven xerrades, classes de català, sexualitat i, fins i i tot, d’economia amb Pasqual Maragall.
“Vam tancar la penya a finals del 1978 perquè alguns socis van marxar del barri”, lamenta Cabrera, i ja “no hi havia cantaores ni guitarristes disposats a pujar a l’escenari”. Tot i això, Cabrera destaca el paper que va jugar aquesta entitat i com “era important trobar-te amb altres éssers humans amb els quals podies compartir les teves referències del sud aquí“. “Aquesta memòria pertany ja a la història cultural, social, i artística de la ciutat de Barcelona”, conclou Cabrera.
