L’any 1890, Pau Casals, aleshores amb 13 anys, va trobar al número 35 del carrer Ample unes partitures de violocel de Johann Sebastian Bach que al llarg dels anys va fer mundialment famoses.
Una troballa transcendent
Pau Casals va anar a estudiar a l’Escola Muncipal de Música de Barcelona quan tenia 11 anys. Ell era del Vendrell i havia vingut a la ciutat acompanyat de la seva mare. El seu pare era músic i de tant el tant el visitava. En una d’aquestes visites, van fer una troballa en una botiga de música que l’acompanyaria la resta de la seva vida: les partitures de les sis ‘Suits per a violoncel sol’, de Johann Sebastian Bach.
Bach va compondre les suits per a violoncel entre 1717 i 1723, quan va ser mestre de capella de la cort del príncep Leopold d’Anhalt-Köthen.
D’exercicis a peces de concert
Antigament, aquestes peces de Bach eren considerades simples exercicis tècnics; és a dir, no eren considerades peces de concert. Pau Casals, que les va estar estudiant 12 anys abans no les va interpretar per primera vegada, les va convertir en peces de concert i les va convertir, d’aquesta manera, en algunes de les obres més conegudes pel repertori del violoncel.
No se sap la data exacta del primer cop que Casals va interpretar les suits de Bach, però cròniques de l’època situen aquesta primera posada en escena entre el 1901 i el 1902, en algun concert a Barcelona. Des del primer moment, les peces van tenir unes crítiques extraordinàries.
Amb l’esclat de la Guerra Civil, Pau Casals va enregistrar per primera vegada les sis Suits de Bach. Va ser entre París i Londres, entre els any 1936 i 1939 i per la casa EMI. Aquelles gravacions són encara avui una referència històrica per a la interpretació de les suits de Bach. Curiosament, Casals no les va voler enregistrar mai més al llarg de la seva vida.
Tècniques més expressives
En l’època de Casals, el violoncel es tocava de forma molt rígida, no hi havia un moviment lliure de l’arc, que es limitava a l’articulació del colze. Casals, que era força baixet, es va rebel·lar contra aquesta limitació tècnica i va ampliar el moviment, implicant, també, el moviment del canell. D’aquesta manera, podia tenir una expressivitat més gran, justament allò que buscava. En pro d’aquest objectiu, també va incorporar noves tècniques en la digitació, en la posició dels dits. Totes aquestes novetats per afavorir l’expressivitat de l’instrument, són el motiu de la importància de Casals. I en aquesta aportació hi van tenir molt a veure les partitures de Bach.
Segueix oberta la botiga?
Avui, al número 35 del carrer Ample hi ha una botiga de música que podria ser la mateixa on Casals va trobar Bach, encara que no se’n té cap certesa. Però se sap del cert, gràcies a l’historiador Josep Maria Rabés, que l’any 1896, en aquest lloc hi havia un magatzem de música que es deia Vidal i Roger, cosa que fa versemblant la coincidència. Ho va explicar Núria Ballester, director del Museu Pau Casals, en aquest capítol de ‘Va passar aquí’.
