Al carrer de Hartzenbusch, número 24-26, al barri de la Bordeta, va viure Francesc Comas i Pagès, conegut com Paronas. Iván Miró Acedo, sociòleg soci de La ciutat invisible i autor d’Els vincles audaços, explica al programa Va passar aquí que Paronas va ser assassinat al costat de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, el març del 1923.
Anys de carestia i lluita obrera
El Paronas va néixer el 1896 al barri de la Bordeta. Comença la seva trajectòria sindicalista amb Joan Peiró, que és el gran dirigent vidrier de l’estat espanyol d’aquells anys. Viu en un moment “molt convuls”, assenyala Miró, “perquè la burgesia està guanyant molts diners”. Al mateix temps, són els anys de la Primera Guerra Mundial, la inflació, la carestia, la Revolta de les dones del 1918 o la grip espanyola. Això fa que “la classe treballadora s’organitzi”, remarca Miró, i la CNT assoleixi la xifra de 450.000 persones afiliades a Catalunya.
“El gran moment d’inflexió d’aquest procés”, destaca Miró, “és la vaga de la Canadenca“. Aleshores, afegeix Miró, “la classe treballadora catalana aconsegueix imposar una millora de les condicions laborals” que “no és acceptada per la patronal catalana”. D’aquest manera, explica Miró, s’inicia “un període molt violent de la mà de Bravo Portillo, la Banda Negra, el Sindicat Lliure i la policia corrupta“, que comencen a assassinar a membres de la CNT.
Un enterrament multitudinari
El 10 de març del 1923 Salvador Seguí i Francesc Comas i Pagès es troben al districte cinquè, a l’actual Raval. Just quan surten de comprar tabac al carrer de la Cadena un comando de pistolers de la patronal, explica Miró, “els fa la mitja canya, els encercla al carreró i els foraden a pura bala”. El Noi del Sucre va caure “a terra mort”, mentre que Paronas va morir tres dies després a l’Hospital Clínic.
L’enterrament de Paronas va ser un dels “més importants d’aquella dècada”, destaca Miró, perquè el de Salvador Seguí es va prohibir. Assegura que “200.000 persones van acompanyar el fèretre d’en Paronas des de l’Hospital Clínic fins a l’antic cementiri de Sants, a l’Hospitalet”. Miró remarca que Francesc Comas i Pagès representa un d’aquells anònims que són el fonament del moviment col·lectivista.
