Durant el franquisme va existir un lloc semblant als centres d’internament per a estrangers (CIE) actuals. Era el Pabellón de la Misiones, als Jardins de Joan Maragall, al Parc de Montjuïc. L’edifici es va construir per l’Exposició Universal del 1929 i rebia aquest nom perquè s’hi va instal·lar una exposició sobre les obres de caritat arreu del món.

Arribada de migrants

Les migracions que Barcelona va viure durant el franquisme van ser semblants a les que havia viscut abans de la Guerra Civil. La industrialització va comportar una demanda massiva de mà d’obra que es va incrementar després de la guerra i que va seguir fins al procés democràtic. Però a partir dels anys 50 el franquisme va començar a fer un control d’aquesta població que arribava al país.

Deportacions i més intents

El Pabellón de la Misiones era l’espai de reclusió temporal de persones migrants durant el franquisme i va tenir protagonisme a partir del 1952 i fins al 1957. La política que s’hi aplicava era molt repressiva amb els nouvinguts. Se’ls captava principalment als punts d’arribada, com l’Estació de França i, després de passar pel pavelló, se’ls deportava als respectius llocs d’origen.

És important tenir en compte que aquesta població migrant estava associada al concepte d’indigència i de delinqüència de manera gratuïta i sense cap mena de base. Per evitar ser deportats, havien de demostrar la disponibilitat d’un habitatge digne, excloses les barraques, i una feina. La permanència al centre era arbitrària i depenia únicament de com s’anaven organitzant les deportacions. Hi ha registres de mesos amb dos viatges i n’hi ha en què no n’apareix cap.

Els viatges de deportació els organitzava l’Ajuntament de Barcelona, que hi aportava personal de vigilància amb tasques dissuasives per evitar temptacions de retornar; el Govern Civil, i Renfe, que els pagava mig bitllet. Però hi ha constància que els encarregats de la vigilància baixaven del comboi a mig camí i se’n tornaven a Barcelona. Els migrants deportats, aprofitant la manca de control, feien el mateix. Això demostra que les polítiques repressives no serveixen de res davant la voluntat i la necessitat de migrar de les persones. I aquest va ser el motiu perquè la política de migració interna del franquisme va fracassar.

Condicions de vida infrahumanes

Alguns ordes religiosos donaven suport, des del punt de vista de la beneficència, a les persones internes al pavelló. Els pocs testimonis que han parlat sobre el Pabellón de las Misiones expliquen que homes i dones, nens i nenes, estaven separats per gènere. Documents de l’Ajuntament denuncien les inhumanes condicions de vida del centre: fam, manca de mantes, de llits, etc. En definitiva, una situació límit. Ara per ara, se saben pocs detalls del funcionament del pavelló perquè ha estat un capítol silenciat i ocultat.

El pavelló es va enderrocar entre el 1965 i 1970, quan l’Ajuntament va remodelar el Palauet Albéniz, residència reial actual a Barcelona, i els jardins de l’entorn.

Ho va explicar Imma Boj, directora del Museu d’Història de la Immigració a Catalunya, en aquest capítol de ‘Va passar aquí’.