La muntanya de Montjuïc amaga entre els seus racons la història de personatges que van definir el caràcter de la ciutat a cavall dels segles XIX i XX. Un dels espais més visitats, els Jardins de Laribal, deu el seu nom a una personalitat polièdrica i de consciència social profunda: Josep Laribal i Lastortas. Periodista minuciós, advocat dels pobres i emprenedor visionari, la seva vida va estar estretament lligada al desenvolupament d’aquesta part de la muntanya.
Un periodisme de precisió i rigor científic
Josep Laribal no era un periodista convencional. Se’l recorda com una persona extremadament crítica que seguia l’actualitat municipal de Barcelona amb una minuciositat gairebé científica. Els seus articles no es limitaven a la crònica superficial, sinó que estaven documentats amb una exactitud que cercava els ets i uts de la vida política i social de la ciutat.
Una de les anècdotes que millor defineixen el seu caràcter va ocórrer quan va decidir investigar les condicions de vida a la presó de Barcelona. En lloc de limitar-se a recollir testimonis sobre la mala qualitat del menjar, Laribal va portar un tros de pa del centre penitenciari a un laboratori. L’objectiu era analitzar científicament la proporció de llevat i aigua. El resultat de l’anàlisi va confirmar que l’excés de llevat feia que el pa tingués un gust desagradable, fet que transformava una queixa subjectiva en una prova irrefutable. Aquesta manera de fer el va convertir en un precursor del periodisme de precisió, que utilitzava mètodes rigorosos per oferir conclusions sòlides als seus lectors.
L’advocat dels pobres i la consciència social
Més enllà de la seva faceta a la premsa, Laribal va exercir com a advocat i jutge. La seva trajectòria professional va estar marcada per una clara vocació de servei cap a les classes més desafavorides. En una època en què les desigualtats eren punts de fricció constants a la Barcelona industrial, ell assumia sovint les funcions del que llavors s’anomenava “advocat dels pobres”, el que avui coneixem com el torn d’ofici.
La seva ideologia republicana i laica es va mantenir ferma fins al final de la seva vida. En el seu testament, Laribal va deixar instruccions molt precises: volia un enterrament totalment laic, sense cap simbologia religiosa. Fins i tot va demanar que es retirés la creu del cotxe fúnebre i que s’utilitzés el vehicle més humil disponible en el servei de pompes fúnebres.
El seu compromís amb la ciutat es va fer palès també després de la seva mort. Va deixar una part de la seva herència destinada a repartir pans entre la gent necessitada dels diversos barris populars de Barcelona, conscient que la fam era una realitat crua per a molts dels seus conciutadans.
De xalet mossàrab a parc públic
La vinculació de Josep Laribal amb Montjuïc neix de la propietat de diversos terrenys a la muntanya, heretats d’una família benestant.
Laribal va fer construir un xalet d’estil neomudèjar (o mossàrab) en el lloc on avui s’ubica l’Escola del Bosc. Aquesta construcció va ser la seva residència d’estiu i un dels elements més singulars de la zona. Quan la seva salut va començar a minvar, el van cuidar dues germanes, de cognom Fontguinar, que finalment van ser les receptores de part del seu llegat.
Com a dada curiosa i irònica de la història, tot i les seves idees progressistes i republicanes, el procés testamentari de Josep Laribal va ser gestionat per un jove advocat de tendència clarament conservadora que, amb els anys, es va convertir en una figura cabdal de la política catalana: Francesc Cambó.
