Fins a mitjans de segle XX, els fèretres arribaven als cementiris en vehicles tirats per cavalls i acompanyats de processons tan solemnes com pomposes. Al cementiri de Montjuïc hi ha el Museu de les Carrosses Funeràries, on se’n guarden algunes que han fet servir personatges il·lustres.
L’espectacle de les processons
En una època sense televisió, els enterraments eren esdeveniments socials de primer ordre. S’hi anava a retre homenatge a la persona estimada però també a mirar l’espectacle. Les processons creuaven la ciutat amb tot de carrosses, una banda de música, el clergat i els acompanyants tot ben vestits.
L’aparició de les carrosses
Abans de l’existència de les carrosses fúnebres, la gent carregava els seus morts a les espatlles amb el fèretre. Però això es va prohibir per qüestions de salut, ja que moltes de les morts eren causades per malalties contagioses. Al principi, el negoci de les carrosses va ser rebutjat. La imatge d’un fèretre arrossegat per cavalls era poc respectuosa. Però de seguida es va posar de moda i van aparèixer les grans carrosses. També n’hi havien de més senzilles, és clar, per a totes les butxaques.
Una exclusiva de la Casa de la Caritat
El lloguer de les carrosses era una exclusiva de la Casa de la Caritat, per això a les processons que acompanyaven els fèretres també hi participaven nens orfes.
La Casa de la Caritat també tenia una carrossa òmnibus, amb capacitat per a vuit fèretres, per a aquells que no podien pagar una carrossa individual.
Carrosses i famosos
Al Museu de les Carrosses Funeràries, n’hi ha que les han fet servir personatges famosos de la seva època. Una d’aquestes és la carrossa que va dur al cementiri Santiago Rusiñol, Enric Prat de la Riba i el comte de Godó. Aquesta carrossa era coneguda popularment com l’estufa perquè els vidres que la tancaven per tots costats permetien al mort viatjar calent. Això no l’afavoria, al contrari, però demostrava la seva categoria social.
Una altra carrossa, la més luxosa, anomenada Grand Demond, és la que va fer servir el torero Joselito. A la decoració hi ha força recursos simbòlics, com ara el rellotge de sorra, símbol del temps que passa; els àngels que guarden el repòs, però també àngels amb la torxa de cap per avall com a símbol de la vida que s’ha aturat, o les corones de flors semprevives, en senyal del record sempre viu del difunt.
Carrosses per catàleg
Al museu també es conserven els catàlegs de la Casa de la Caritat, en què els clients podien triar la carrossa que volien: el nombre de cavalls o el color de la carrossa, per exemple. Antigament, només la monarquia portava vuit cavalls, però en aquella època, qui podia pagar-los, podia dur-los.
Els preus variaven des de la més barata, 27,5 pessetes sense aturada davant l’església (amb aturada inclosa, el preu era de 40), fins a les més cares, 250 pessetes.
El final de les carrosses fúnebres
Amb l’aparició dels automòbils, les carrosses van caure en desús. Durant un temps, es va mantenir el costum de dur el fèretre en cotxe fins a l’església i després posar-lo a la carrossa per anar al cementiri. Als anys 70, amb el Concili Vaticà II, va canviar el ritus funerari i es va donar importància a la missa. Un cop acabada, el clergat no acompanya el fèretre al cementiri, per tant, ja no calen carrosses.
