El monument a Jacint Verdaguer està situat a la confluència de l’avinguda Diagonal i el passeig de Sant Joan a Barcelona. L’historiador Bernat Puigdollers explica al programa Va passar aquí que aquesta obra és “un dels exemples més importants del noucentisme català“.
Un procés de construcció laboriós
La història del monument comença l’any 1902 amb la mort de Jacint Verdaguer, quan es comença a parlar de la idea “d’erigir un monument a l’Eixample de Barcelona per reivindicar el seu nom i per mantenir la seva memòria viva”, assenyala Puigdollers. Però no va ser fins a l’any 1911 que es va convocar un concurs que va seleccionar quatre projectes finals d’un total de 39.
El jurat va encarregar la part arquitectònica a Josep Maria Pericas, mentre que Joan Borrell i Nicolau es va fer càrrec de l’escultura de Mossèn Cinto i les altres tres que envolten el monument. L’any 1914 es va atorgar als germans Llucià i Miquel Oslé els relleus de la part baixa del monument.
El procés d’execució del monument es va allargar durant gairebé 10 anys i es va inaugurar el 1924 amb “tots els honors” pel general Primo de Rivera, apunta Puigdollers, que va utilitzar “la figura de Verdaguer per intentar justificar la importància i la legitimitat de la dictadura”. Mentrestant Àngel Guimerà va liderar, al cementiri de Montjuïc, una protesta per la manipulació de la figura del poeta per part del règim.
Arquitectura i escultura
El monument està compost per una gran columna que sosté la figura de Jacint Verdaguer, envoltada de tres escultures que representen els eixos principals de la seva obra: la poesia èpica, la poesia mística i la poesia popular. La part baixa està adornada amb relleus que reflecteixen fragments de L’Atlàntida.
Els xiprers que envolten la columna plantegen un hortus conclusus, un jardí tancat, que simbolitza “la connexió entre el cel i la terra, una visió molt propera a la de Verdaguer“, remarca Puigdollers.
