A la benzinera de la carretera de l’Arrabassada hi havia el monestir de Sant Jeroni, un monestir ja desaparegut que va ser el centre dinamitzador de la Vall d’Hebron durant més de 400 anys.

Els eremites

L’origen del monestir cal trobar-lo en una colla d’eremites que vivien en aquesta banda de la muntanya. La reina Violant de Bar es va apiadar d’ells i de la seva humil forma de vida i va portar uns monjos de València perquè tots plegats formessin una comunitat i visquessin en millors condicions. D’aquesta manera, l’octubre del 1393, es va fundar el monestir de Sant Jeroni.

Un sant palestí

Sant Jeroni era un sant eremita que va viure a Terra Santa. Als monjos de Collserola, la frondositat del paisatge els va recordar la Vall d’Hebron de Palestina i per això van batejar el monestir com a Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.

El finançament de l’obra

Violant de Bar era l’esposa de Joan I, de la Corona d’Aragó, i això li va permetre finançar la construcció del monestir. Però la mort prematura de Joan I va tallar la font de finançament i la construcció va quedar aturada. Uns anys després, la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons V el Magnànim, se’n va fer càrrec del finançament fins que va acabar l’obra.

L’edificació

El monestir estava format per un conjunt d’edificacions. L’edifici central era just al pla actual de la benzinera. Allà hi havia l’església, les cel·les, el refectori i el claustre. Però tot el voltant estava rodejat d’edificis auxiliars, com la fusteria, el molí d’oli, la farmàcia o l’hostatgeria. El conjunt era com una mena de poblat.

El monestir tenia tres ermites: Santa Magdalena, el Sant Sepulcre i Sant Onofre. De la primera en queden unes restes, a quatre passes de l’Arrabassada.

Amb el temps, el monestir va anar guanyant terrenys a base de favors reials, papals, donacions o herències. Així va esdevenir el major propietari de la Vall d’Hebron. Aquestes propietats les llogava i cobrava una pensió o part de la collita. Aquesta era la seva font d’ingressos.

La decadència

Les tropes franceses que van envair Catalunya el 1808, van fer servir el monestir per allotjar-s’hi. Quan van marxar, el van deixar cremat i molt malmès. Els monjos es van endeutar per refer-lo, però ja no van remuntar. El 1835, amb la desamortització de Mendizábal sobre les terres eclesiàstiques, només va quedar un monjo.

Segons es diu, les darreres coses de valor van ser enterrades pels monjos en una finca de Sant Cebrià o a la del laberint. Segons les cròniques, els pergamins, documents i alguns objectes de valor es van guardar en una bota de vi de la fusteria i van anar a parar a l’església d’Horta. Anys més tard, van ser recuperats pel Centre Excursionista de Catalunya i gràcies a això, encara es conserven alguns documents del monestir, com el fundacional.

Les terres es van subhastar i els nous propietaris van aprofitar els elements estructurals que quedaven: les pedres —per altres construccions— i les que tenien escuts, van anar a un museu de Martorell.

Avui en queden ben poques restes. Una d’elles és un petit mur de pedra, un dels contraforts de l’edifici. Una part de les pedres i ornaments del monestir van ser reutilitzades en construccions com l’arc del teatre o Santa Mònica.