Al número 76 de la rambla del Carmel hi havia fa un temps una torre de dues plantes on va viure la Manola Rodríguez, una lluitadora compromesa. Dona, republicana i filla de classe obrera, va perdre la guerra però mai no es va sentir vençuda. En aquesta finca va amagar opositors al franquisme posant en risc la seva llibertat.

15 miners amagats

L’any 1962, Manola Rodríguez va amagar a casa seva durant quinze dies, quinze miners asturians. A Astúries hi havia hagut una vaga molt dura de la mineria i a Barcelona s’havia fet una caixa de solidaritat. Aquests miners venien a la ciutat a recollir els diners i ella els havia d’amagar uns quants dies. Si els haguessin descobert, la Manola Rodríguez hagués anat directa a la presó.

De petita, Rodríguez volia aprendre a llegir per tots els llibres que el seu pare tenia a casa malgrat ser analfabet. Però en aquella època, anar a l’escola era molt difícil en una família obrera i la van portar a aprendre a cosir. D’aquesta manera es va guanyar la vida.

L’època de la República la va agafar a Madrid. Es va apuntar a les Joventuts Socialistes Unificades i va acabar sent una de les persones importants dins el partit. Dins el partit, la Manola Rodríguez va conèixer el què seria el seu company, Desiderio Babiano, un cartellista de guerra.

Al final de la guerra, Rodríguez era a punt de parir i van decidir anar a Alacant perquè es deia que hi havia uns vaixells que treien la gent del país. A Alacant, les autoritats franquistes van agafar Rodríguez i la van dur a la presó d’aquella població, i al seu company, a un camp de presoners. Manola va parir a la presó, a la secció de les prostitutes. Després la van deixar sortir i va marxar a Madrid. Al cap d’un temps es va retrobar amb Babiano a Barcelona.

Suport als presos polítics

Durant el franquisme Manola Rodríguez visitava els presos polítics a la Model i els portava menjar i diners.

Els fills de Manola van seguir la lluita de la seva mare a la universitat. Un d’ells va estar molt de temps a la presó. El Partit Comunista va decidir que els dos fills havien de marxar de Barcelona i els va enviar a Berlín l’un, i a la URSS l’altre. Això va ser un cop emocional molt fort, però Manola posava els ideals per davant de tot, fins i tot per davant de la família.

La Manola Rodríguez va morir fa uns anys. Isabel Olesti, l’autora del llibre “Les dones del 36”, la va entrevistar a la darrera etapa de la seva vida. Rodríguez li va dir que Manoles n’hi havia moltes, però que ella va tenir la sort de poder-ho explicar. Creia en la joventut i en una societat més justa, i afirmava que no se’n penedia de res del què havia fet, que ho tornaria a fer exactament igual.