Les vinyetes d’un humorista de Barcelona es van convertir en una alenada d’aire fresc en la fosca etapa del franquisme. Ens ho explica el seu company de professió, en Jaume Capdevila ‘Kap’
El llegat, a l’Arxiu Històric
Al pati de la Casa de l’Ardiaca hi ha la seu de l’Arxiu Històric de Barcelona. Allà, a la Sala de Gràfics, s’hi conserva part del llegat de Jaume Perich, cedit a la ciutat per la seva família el 1998, pocs anys després de la seva mort.
La seva conservació en aquest espai és molt important perquè la major part de dibuixos de Perich estan fets amb retolador i amb la llum solar podrien arribar a desaparèixer amb facilitat.
Dibuixant de referència
En Perich és un dels dibuixants de referència de la segona meitat del segle XX. Amb el seu humor mordaç, crític i satíric, va trencar motlles i va obrir nous camins dins la premsa en un moment en què la llibertat d’expressió estava molt limitada i controlada.
El seu recull de frases i aforismes anomenat ‘Autopista’ i publicat el 1971, va ser el llibre més venut d’aquell any i del següent gràcies al boca-orella. Els lectors se sorprenien de les coses que hi deia, tenint en compte que Franco encara era viu. Aquell èxit el va convertir en l’humorista més conegut d’Espanya del moment.
Dibuixant i humorista vocacional
Perich va néixer el 1941 i de seguida es va convertir en un gran lector de còmics i d’historietes. De sempre va tenir clar que volia ser dibuixant d’humor. Ja abans de fer el servei militar, l’any 1960, ja va publicar un dibuix en una revista coneguda de l’època, ‘Pepe Cola’. En tornar de la mili, va intentar començar la seva carrera professional, però sense gaire èxit.
L’any 1964, Perich va entrar com a redactor a la desapareguda Editorial Bruguera i va ser allà on va començar la seva carrera com a humorista gràfic.
L’any 1966, va entrar a Solidaridad Nacional a fer una pàgina d’humor diària i ja va començar a despuntar, tot i que encara no es mostra com el ferotge iconoclasta que seria.
El 1967, el van contractar ‘El Correo Catalán’, un dels diaris importants del moment. Els dibuixos d’aquella etapa el van situar com un dels humoristes més importants del país.
Valent amb els poderosos
Perich feia humor de tot. Es posava amb tothom. També, i sobretot, amb els estaments més poderosos i els temes més delicats: la dictadura, el règim, la religió o la justícia. Això li va portar problemes seriosos moltes vegades. La llei de censura del 1966, amb què es podia sancionar un diari si el seu contingut es passava de la ratlla, va posar alguns entrebancs a l’obra de Perich.
Una vegada, per exemple, va fer un dibuix on hi havia una estàtua de la justícia amb la seva visió afilada de l’actualitat. Aquest acudit va suposar el segrest judicial d”El Correo Catalán’ d’aquell dia. A ell el van detenir i va passar la nit a la prefectura de la via Laietana.
El gat de Perich
A Jaume Perich no li agradaven gens els animals i ni els nens. Però va tenir una filla i aquesta va adoptar un gat. Perich es passava el dia a casa, llegint o treballant, i d’aquesta manera, el gat, anomenat Mao, i ell, van establir una relació de confiança i, fins i tot, d’amistat. D’aquesta manera, a poc a poc el va començar a fer aparèixer a les seves vinyetes. Primer, com a espectador. Després, com a protagonista.
