A la plaça de les Glòries, allà on ara hi ha el Carrefour, hi va haver la Hispano Olivetti, la fàbrica de màquines d’escriure més pròspera d’Europa. La Hispano Olivetti va obrir el 1942 per produir les màquines d’escriure i la màquina de cosir Wertheim i va tenir seu a l’edifici Olivetti de la ronda Universitat 18.
La Hispano Olivetti havia arribat a tenir 5.500 treballadors. Va donar feina a milers de barcelonins quan les feines eren per a tota la vida. Durant anys, exportava a tot el món. El 1948, van treure el model Lexicon 80 amb un disseny aerodinàmic que va revolucionar el món de l’ofimàtica. Però amb l’arribada de les màquines electròniques, el producte es va quedar obsolet i el negoci va anar a menys.
El testimoni dels dels treballadors
Lluís Mas, antic treballador de la Hispano Olivetti, rememora els 38 anys que es va passar a la fàbrica. Hi va entrar l’any 1955 d’aprenent, quan tenia 14 anys, i es va pre-jubilar tot just dos anys abans que la fàbrica tanqués. Amb els temps, Mas va anar ascendint i va acabar als tallers, a la manutenció. Recorda com entraven els lingots de ferro colat i la fosa per convertir-los en peces.
Mas recorda que la Hispano Olivetti tenia un servei de guarderia que no tenia cap altre fàbrica. Els treballadors també disposaven d’un camp d’esports enorme amb piscina, pista de tenia, frontó i pistes de patinatge. I hi havia un gran menjador i una cuina que feia menjar per 4.000 persones.
La Violeta Izquierdo, una altra treballadora de l’Olivetti, explica que quan ella era petita el seu pare ja treballava a la fàbrica. Recorda que, per Reis, els fills dels treballadors anaven a la fàbrica a recollir regals. I els diumenges, podien anar a la piscina. Més tard, quan va tenir l’edat, Izquierdo va entrar a la fàbrica gràcies al seu pare. Va estar set anys treballant a muntatge. Allà va conèixer el seu marit. Aquest no volia que la seva dona treballés, preferia que estigués a casa, i ella ho va deixar. Izquierdo encara conserva una màquina de cosir model Wertheim que havia estat de la seva mare.
Martín Ferrer, un altre antic treballador de l’Olivetti, explica que hi va entrar als 20 anys fent de peó. Ell estudiava de delineant general i, amb el temps, va anar ascendint fins a arribar a l’oficina tècnica, rodejat d’enginyers cap. Va treballar a l’Olivetti durant 43 anys. Es va jubilar als 63, i va rebre tres milions i mig de pessetes. Diu que en aquella època, l’empresa ja es volia treure treballadors del damunt.
Lluís Mas recorda l’enderrocament de la fàbrica l’any 1990. Diu que estava tan ben construïda que no va caure amb les detonacions, tal com estava previst, sinó que es va quedar dreta sobre els pilars. A Mas i a la resta d’antics treballadors que van presenciar l’enderroc, els va envair un fort sentiment de pena i nostàlgia. Però com ell diu, “La vida sigue y ya está”.
