El Parc de la Ciutadella és la localització on comença la novel·la La ciutat dels prodigis, d’Eduardo Mendoza, publicada a Barcelona el 1986. Marisa Sotelo, professora de literatura espanyola de la UB, explica al Va passar aquí que La ciutat dels prodigis “descriu l’evolució d’un adolescent de procedència molt humil”, Onofre Bouvila, que “arriba a Barcelona i per poder sobreviure es converteix en venedor ambulant de regenerador capil·lar”. A partir d’aquí, comença una carrera ascendent a la societat barcelonina fins a convertir-se en un industrial molt ric.
Sotelo remarca que “el marc històric” d’aquesta novel·la és molt important perquè “coincideix amb l’Exposició Universal del 1888 de la Ciutadella” i acaba “amb l’Exposició de l’any 1929 de Montjuïc”.
Barcelona com a personatge
Segons Sotelo, “Barcelona és un personatge viu en aquesta novel·la” ja que, a més de la documentació històrica, Mendoza va inserir-hi en cursiva “notícies de revistes i diaris de l’època“. També descriu molt bé, afegeix Sotelo, “la burgesia de l’Eixample i les classes benestants“. Però, al mateix temps, parla de “les masses de proletariat que han arribat a Barcelona amb el desig de millorar”, les epidèmies i la Barcelona portuària dels baixos fons.
A La ciutat dels prodigis també apareixen les festes populars com el Ball de Rams o les revetlles de la Rambla. Igualment, es parla dels grups anarquistes i les activitats de gangsterisme per controlar determinades zones de la ciutat. I apareixen, també, “els corrents fonamentals d’aquest moment a Europa”, com el socialisme i, aquí, el catalanisme. En l’àmbit cultural, hi ha unes pàgines dedicades a Gaudí i el modernisme i, després, al noucentisme.
La imaginació de Mendoza
Sotelo puntualitza que “hi ha molts elements que són fruit de la documentació històrica però també d’una enorme capacitat d’imaginar“. Mendoza barreja diferents gèneres a La ciutat dels prodigis, com el policíac, el detectivesc, la novel·la de fulletó i la literatura clàssica, sobretot de Cervantes i la picaresca.
Sotelo considera que La ciutat dels prodigis és una novel·la fonamental en la trajectòria d’Eduardo Mendoza. Afegeix que al llibre “Barcelona no es descriu pròpiament pels edificis o els carrers sinó a través de la gent”. També remarca que Mendoza “utilitza tres armes fonamentals per ell: la sàtira, la ironia i, fins un cert punt, l’humor de l’absurd. D’aquest manera, conclou Sotelo, Mendoza va fer front a “la dificultat de descriure una Barcelona activa, cosmopolita i europeista que en aquell moment era un reflex del millor d’Europa”.
