La trajectòria del compositor empordanès Juli Garreta destaca com un dels capítols més singulars de la música a Catalunya. Més enllà del seu reconeixement popular per la producció de sardanes, la recuperació de la seva obra simfònica i de cambra demostra el seu domini tant de les eines tradicionals com de la gran orquestra. El punt d’inflexió d’aquesta projecció va ser l’estrena del poema simfònic Les illes Medes el 18 d’octubre del 1923 al Palau de la Música Catalana, obra que el va situar a l’avantguarda orquestral del seu temps.
Dels rellotges a les grans partitures orquestrals
Nascut el 1875 a Sant Feliu de Guíxols, va créixer en un entorn marcat per la rellotgeria i la música. Tot i heretar l’ofici patern, la seva botiga es va convertir més aviat en un punt de trobada cultural i espai per a classes particulars. De formació eminentment autodidacta, va accedir a partitures de grans autors com Beethoven, Mozart, Grieg i Strauss gràcies al contacte amb famílies benestants vinculades a la indústria del suro local. Amb aquestes influències va forjar un llenguatge propi, modern i profundament arrelat a l’entorn empordanès.
L’aliança artística amb Pau Casals
Impressionat per la seva música, Casals el va encoratjar a compondre obres de gran format i a projectar la sardana com un llenguatge universal. Això va culminar amb la presentació de tres grans obres entre 1922 i 1924 a través de l’Orquestra Pau Casals. Garreta, poc amic dels protocols i dels aplaudiments, valorava per sobre de tot el reconeixement personal i sincer que Casals li professava entre bastidors.
Un llegat que supera l’etiqueta sardanista
Tot i que el seu catàleg inclou unes 80 sardanes, els estudis recents han posat destacat altres facetes del seu treball. Per exemple, la gravació de la seva integral de música per a veu i piano, un corpus que mostra la seva subtilesa cambrística i sensibilitat harmònica, com a complement de la potència descriptiva de les seves peces orquestrals.
Una pèrdua prematura en plena maduresa creativa
La seva trajectòria es va estroncar el 1925, quan va morir de sobte als 50 anys per una insuficiència renal derivada d’un procés gripal. En aquell moment treballava en la cerca d’un llibret per compondre una òpera amb la qual pretenia consolidar la seva projecció nacional i europea. Malgrat haver estat qualificat a vegades d’aficionat per la seva formació no acadèmica i el seu ofici de rellotger, la densitat i originalitat del seu catàleg el situen com una figura cabdal de la composició catalana del segle XX.
