La figura de Josep Maria Socías Humbert, alcalde de Barcelona entre el desembre del 1976 i el gener del 1979, ocupa un espai singular en la història recent de la ciutat. Tot i provenir de les estructures del franquisme, va governar en un moment de profunds canvis polítics i socials amb un estil que el diferenciava d’altres dirigents de l’època. Com assenyala l’historiador Carles Santacana, professor de la Universitat de Barcelona,“Socías tenia una mentalitat més oberta, més dialogant. En un context molt difícil, es va especialitzar a gestionar situacions complicades”. Aquesta capacitat d’adaptació va ser clau per conduir l’Ajuntament durant els anys decisius de la Transició.
Nascut a Barcelona el 1937, en plena Guerra Civil, Socías va arribar a l’alcaldia després d’una trajectòria vinculada a les institucions del règim. Malgrat aquests antecedents, va exercir el càrrec amb un estil més pragmàtic i dialogant que el d’altres dirigents de l’època, una actitud que li va permetre afrontar un moment especialment complicat per a la ciutat.
Del franquisme al diàleg polític
Llicenciat en Dret, Socías havia ocupat diversos càrrecs dins de l’administració franquista. Entre d’altres responsabilitats, va ser delegat provincial a Barcelona del sindicat vertical, una etapa durant la qual va establir una estreta relació amb Rodolfo Martín Villa. Aquest vincle va resultar determinant perquè fos nomenat alcalde en substitució de l’assassinat Joaquim Viola Sauret el desembre del 1976.
Quan va arribar al càrrec, Barcelona vivia una situació marcada per les mobilitzacions obreres, la força creixent del moviment veïnal i una profunda crisi econòmica que afectava les finances municipals. L’Ajuntament arrossegava un dèficit considerable i l’alcalde es veia obligat a negociar sovint amb el govern central per obtenir recursos.
Un ajuntament franquista en temps de democràcia
El principal repte de Socías era governar una institució ancorada encara en el passat mentre el país avançava cap a la democràcia. Després de les eleccions generals de juny de 1977, els partits polítics ja eren legals i tenien representació a les Corts, però el consistori barceloní continuava format íntegrament per regidors designats durant el franquisme.
En aquest context, Socías va optar per una estratègia poc habitual. En lloc de respondre automàticament amb mesures repressives davant les protestes, va prioritzar el contacte i la negociació amb els moviments socials i amb els actors polítics que aviat protagonitzarien la nova etapa democràtica. Aquesta actitud va facilitar la seva relació amb la Generalitat provisional i amb el president Josep Tarradellas.
L’octubre del 1977 va participar en les reunions preparatòries del retorn de Tarradellas a Catalunya i va ser una de les autoritats presents al balcó del Palau de la Generalitat durant el discurs històric del 23 d’octubre, una de les imatges més simbòliques de la Transició.
El final d’una etapa
El gener del 1979, a pocs mesos de les primeres eleccions municipals democràtiques, Socías va presentar la seva dimissió. Desgastat per les dificultats del càrrec i conscient que s’acostava un canvi de cicle polític, va abandonar l’alcaldia abans dels comicis de l’abril d’aquell any.
Durant un temps es va especular amb la seva possible incorporació a una candidatura vinculada al socialisme català, però aquesta opció no es va materialitzar i finalment va ser Narcís Serra qui va liderar aquella nova etapa. Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics, Socías Humbert es va retirar de la primera línia política, després d’haver exercit un paper discret però determinant en la transició de Barcelona cap a la democràcia.
