Al número 46 del carrer de Castellnou va viure i morir el poeta barceloní Joan Vinyoli. El filòleg Adrià Álvarez explica al Va passar aquí que un dels elements recurrents en l’obra de l’autor és la “fascinació per l’entorn natural”. Remarca que, malgrat haver publicat el seu primer poemari el 1937, Vinyoli va haver d’esperar fins als anys 80 per rebre diferents premis i reconeixements, com la Creu de Sant Jordi.
Una carrera estroncada per la Guerra Civil
Joan Vinyoli va néixer al passeig de Gràcia el 1914 en el nucli d’una família burgesa. Va viure uns anys a Sant Joan Despí i després es va instal·lar al barri del Born. Va estudiar als Jesuïtes de Casp, on va conèixer figures com Martí de Riquer i Joan Teixidor. En aquesta època Vinyoli va guanyar la Viola d’Or dels Jocs Florals de Santa Coloma de Farners. Álvarez assenyala que, de fet, Santa Coloma de Farners “serà un dels espais predilectes de l’artista que, juntament amb Begur, configuraran aquest univers poètic de l’autor”.
Als anys 30, Vinyoli comença a involucrar-se participativament en el cercle cultural i literari català, freqüentant l’Ateneu Barcelonès i publicant ocasionalment quaderns de poesia. Álvarez subratlla que la Guerra Civil es converteix en una “època especialment fosca en la vida de Vinyoli”, que passa bona part del conflicte a la rereguarda, treballant a l’oficina de reclutament.
Tot i això, el 1937 va aconseguir publicar el seu primer poemari, Primer desenllaç, en què s’entreveuen aquests paisatges que viu i freqüenta a Santa Coloma de Farners. Segons Álvarez, l’any de publicació d’aquest llibre no l’afavoreix i “queda una mica soterrat per la història“.
La metàfora del foc
El 1945 Joan Vinyoli es va casar amb la Teresa Sastre i el 1950 van a viure a una casa al barri de les Tres Torres. Álvarez destaca que és “entre aquestes parets on Joan Vinyoli va escriure obres que marcaran d’una manera definitiva i clara la història de la literatura catalana“, com Vent d’Aram. També va escriure Domini màgic, “un dels poemes més enigmàtics de l’autor”, en què es troba la “metàfora del foc”. Álvarez apunta que “Vinyoli sempre deia que tenia un foc que el cremava per dins que, d’alguna manera, l’empenyia a fer poesia, a fer art“.
El 1984, l’any de la seva mort, també publicarà Passeig d’aniversari, “en el qual explica com afronta l’últim tanc de la seva vida” després de patir un accident cerebral. És durant aquesta època que “la societat redescobreix Vinyoli”, assenyala Álvarez. Afegeix que “és important reivindicar la figura de Joan Vinyoli perquè cap altre poeta en llengua catalana ha sabut expressar amb una veu tan pròpia les preguntes i els misteris de la vida“.
