A finals de la dècada dels 50, els veïns de Nou barris van aconseguir l’arribada del metro al districte després d’anys de mobilitzacions.

La lluita pel metro dels anys 50

L’arribada del metro va ser molt important pel districte perquè va treure de l’aïllament aquesta zona de la ciutat. En aquella època, Nou Barris havia viscut un important augment de població procedent de les migracions i es feia imprescindible un transport de gran capacitat al districte. Les reivindicacions veïnals van fer que les administracions reactivessin el perllongament de les línies de metro. Així es va projectar, als anys 50, el nou tram de la que aleshores era l’L2, que anava d’Horta al Paral·lel.

Per fi arriba!

El 21 de juliol del 1959, es va inaugurar el primer tram de l’L2, que anava de Sagrera a Vilapicina, passant per Habitatges del Congrés, Maragall i Virrei Amat.

Una singularitat de l’antiga L2 del metro és que entre els anys 1961 i 1970, els trens funcionaven automàticament, sense conductor. El sistema era molt primitiu, a través d’uns sensors a les vies i als trens, però va ser una novetat pionera a escala mundial. L’any 1970, quan l’L5 va absorbir l’L2, aquest sistema experimental es va acabar. No va ser fins a l’any 2003, amb l’L11 de Trinitat Nova a Can Cuiàs, que Nou Barris va tornar a tenir un metro automàtic sense conductor.

La lluita veïnal dels 90

Les reivindicacions veïnals han estat clau per estendre la xarxa de metro a Nou Barris. Primer es va aconseguir l’esmentat tram Sagrera-Vilapicina. Després, l’any 1982, amb 10 anys d’endarreriment, va arribar al districte el tram Guinardó-Roquetes, de l’L4.

L’any 1990, diferents associacions veïnals i entitats del districte de Nou Barris van crear la Plataforma Pro-Metro a Nou Barris perquè, en aquella època, les autoritats estaven encaparrades a fer arribar el metro a l’anella olímpica de Montjuïc de cara als Jocs i estaven poc atentes a les necessitats dels barris perifèrics de la ciutat.

Es van fer mobilitzacions de tota mena: manifestacions, talls de carrers, assemblees, festes populars a carrers i places, interrupcions del servei de metro en algunes línies, etc. Però potser el més curiós de tot va ser la construcció d’entrades de metro falses amb totxanes, com es va fer a Canyelles, la Trinitat Nova, Ciutat Meridiana i Torre Baró, alguns dels barris més reivindicatius.