El creixement demogràfic i la transformació urbanística del barri de Gràcia van acabar per esborrar un dels vestigis rurals més importants de la zona: la històrica finca de l’Alegre de Dalt, un territori extens que avui dia dona nom a un dels carrers més coneguts de Barcelona.
Tal com passava a la resta de pobles que formaven l’antic pla de Barcelona, el territori va viure una metamorfosi ràpida en pocs anys i va passar d’un paisatge eminentment rural i agrícola a una zona altament densificada.
Un passatge de camps, masies i torrents
Antigament, tota aquesta àrea estava ocupada per camps de conreu, boscos, vinyes, ametllers i garrofers, a més de la presència de bestiar com ovelles, cabres, oques i gallines. El paisatge s’organitzava a través d’una xarxa de masies repartides pel territori, delimitades per torrents i camins que marcaven les diferents propietats.
A Gràcia hi havia nombroses finques que duien el nom dels seus propietaris, com ara Cantrilla, Calarquer, Calxero, Calgrasot i Calalegra. Concretament, en el cas de ca l’Alegre, cal distingir entre dues grans propietats: ca l’Alegre de Baix, situada a la zona de la plaça de Lesseps actual, i ca l’Alegre de Dalt, ubicada a l’espai comprès entre la travessera de Dalt, el carrer de l’Escorial, el carrer de la Providència i el carrer de Pau Alsina.
Aquesta gran finca de l’Alegre de Dalt limitava amb altres propietats destacades de l’època, com cal Sant Pere i cal Comte, aquesta última considerada la gran propietat del territori gracienc, ja que s’estenia des del carrer de la Providència fins ben a prop de la travessera de Gràcia.
Orígens i tradicions de la masia
El nom de ca l’Alegre prové de Miquel Alegre, qui va ser nomenat ciutadà honrat de Barcelona segons registres posteriors a la Guerra de Successió. La propietat datava originàriament de l’any 1688, tot i que va experimentar una reforma important l’any 1870.
La casa senyorial es caracteritzava per una estètica sòbria amb poca decoració i estava envoltada per diverses edificacions secundàries, entre les quals destacava una capella adossada al mur que estava dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. Com la gran majoria de masies del pla de Barcelona, la façana principal s’orientava cap al mar, per aprofitar al màxim l’assolellament. Davant de la casa hi havia l’era, un espai on es duien a terme celebracions i balls populars. Era especialment famosa la festa que se celebrava el diumenge posterior al 15 de maig en honor de sant Isidre, patró de la pagesia gracienca.
El degoteig urbanístic i la desaparició
El procés de pèrdua de terreny de la finca va començar l’any 1881, quan l’Ajuntament de la Vila de Gràcia, aleshores un municipi independent, va projectar l’obertura del carrer de les Camèlies. Anys més tard, cap al 1940, la masia encara mantenia activitats tradicionals com la venda de gallines i conills.
Però a mesura que avançava el segle XX, la pressió demogràfica va estrènyer la finca fins a deixar-la reduïda, l’any 1960, prèviament a l’edificació entorn de la masia i un jardí.
Finalment, l’any 1981 es va procedir a l’enderrocament de la masia principal i un any després, el 1982, va caure la capella. Actualment, de l’antiga masia només en resta el record en el nomenclàtor del carrer.
El llegat de la Casa Gustà
Tot i la pèrdua del conjunt arquitectònic original, als terrenys segregats de l’antiga finca es va construir l’any 1910 la Casa Gustà. Aquest edifici va ser aixecat per Jaume Gustà, arquitecte municipal després de la mort de Pere Falqués l’any 1916, i va funcionar com a residència familiar.
Avui dia, la Casa Gustà funciona com a residència d’avis i es manté com un dels pocs edificis històrics protegits al sector del Camp d’en Grassot i Gràcia Nova, testimoni silenciós d’un passat agrícola avui totalment integrat en el teixit urbà de Barcelona.
