Ubicada al parc que abans havia acollit l’antic escorxador de Barcelona, la plaça Joan Miró acull una de les peces escultòriques més emblemàtiques, singulars i alhora debatudes de la capital catalana: l’escultura monumental Dona i ocell. Amb una alçària de 22 metres i una estètica que no deixa a ningú indiferent, aquesta obra es manté com un testimoni viu del darrer període creatiu de l’artista barceloní.
Un encàrrec municipal i una construcció monumental
L’origen de la peça es remunta a l’any 1980, quan l’Ajuntament de Barcelona va encarregar a Joan Miró una gran escultura per a aquest espai públic. L’estructura, culminada finalment l’any 1982 i inaugurada a l’abril del 1983, es presenta com un gran tòtem buit fet de formigó d’una textura abrupta i no polida, la qual cosa aporta un fort element lligat a la terra que contrasta amb la brillantor de la seva superfície.
L’element més distintiu de l’obra radica en les seves decoracions plàstiques elaborades amb ceràmica vidriada, que imiten la tècnica tradicional del trencadís. Per aconseguir aquests perfils tan aleatoris i característics, Joan Miró va idear inicialment una maqueta en guix i va emprar papers de colors retallats. En aquest procés de creació ceràmica, l’artista va col·laborar estretament amb Joan Gardy Artigas, fill de Josep Llorens Artigas. Les peces de ceràmica es tallaven en un forn a Gallifa i es transportaven en el maleter d’un cotxe fins a Barcelona.
Simbolisme i interpretacions de l’obra
Tot i que a primera vista pot semblar una creació abstracta, els especialistes subratllen que Dona i ocell és una obra figurativa de formes fortament sintetitzades. El títol mateix, atorgat pel mateix artista, fa referència a la figura femenina, un dels motius més recurrents en tota la trajectòria mironiana, combinada amb la forma d’un ocell i rematada per un tocat tubular i una mitja lluna.
Aquesta mitja lluna, un element icònic en la iconografia de Joan Miró, evoca les constel·lacions i simbolitza la feminitat, en clara contraposició al sol, que l’artista vinculava a la masculinitat. Tanmateix, les formes originals i suggeridores de l’escultura han generat múltiples lectures al llarg del temps. Mentre que alguns experts l’han titllada d’hermafrodita destacant tant la forma fàlica com l’obertura amb trencadís negre que apel·laria a l’òrgan reproductiu femení, la recepció social inicial va oscil·lar entre la fascinació per una peça fresca i contemporània i la sorpresa o consideració d’obscenitat per part d’alguns sectors degut a la seva morfologia.
Durant el muntatge, el mateix Joan Miró insistia que quedés amb una inclinació perfecta, demanant constantment als operaris que la pugessin “més amunt”.
Una inauguració sense la presència de l’artista
La inauguració de l’escultura, prevista inicialment per al juny del 1982, es va haver d’ajornar fins a l’abril del 1983. El mestre no va poder assistir a l’acte oficial a causa d’una operació recent de cataractes. Pocs mesos més tard d’aquell període, als 90 anys, Joan Miró va morir a Mallorca.
Pel que fa al seu estil, resulta complex encabir l’obra en un únic corrent artístic. Tot i iniciar-se en el noucentisme a Barcelona i entrar en contacte posteriorment a París amb el cubisme i el surrealisme, el llenguatge de Miró es manté inclassificable per la seva profunditat i complexitat.
El testament escultòric de Joan Miró
Dona i ocell té una importància històrica cabdal dins del panorama artístic català i internacional. D’aquesta manera, l’icònic monument barceloní es conserva com la síntesi definitiva de tot el llenguatge artístic, la iconografia i l’univers creatiu que el pintor i escultor va conrear al llarg de la seva trajectòria.
